diumenge, 27 de maig de 2012

Negres plaers tímids


Il·Lustració: Jordi Casamajor

Nicotiana tabacum
«Tot plegat el terrible prodigi no valdria
de ta saliva mordent,
que en l'oblit sumeix l'ànima sense remordiment,
i, traginant la follia,
als verals de la mort se l'enduu defallent!»
Aquest poema es diu «El verí». Charles Baudelaire, versió de Xavier Benguerel. La línia «negres plaers tímids» també hi pertany. I si m'atrauen tant les addiccions terribles, ¿com és que no dedico l'article a l'opi, l'adormidera que «aprofundeix el temps»? ¿Què en diria del tabac bord, la belladona, sedant, analgèsica, però també tòxica, utilitzada –a l'època medieval– en forma d'ungüent als judicis de les bruixes (provocava al·lucinacions, i les persones torturades confessaven tot el que se'n requeria)? La belladona deu el seu nom a les dones que volien ser belles i treien suc de les seves baies per posar-se'l als ulls, per a que comencessin a brillar. Amb el mateix suc, es fregaven les galtes per a que adquirissin un color «natural». ¿Per què no parlo de la mandràgora, afrodisíaca i mortal, de la qual es creia que creixia als llocs on havien caigut gotes de semen d'un penjat? Per molt captivadores que em semblin, he triat nicotiana tabacum, que pertany a la mateixa família de plantes que la belladona i la mandràgora: Solanàcia (família diversa i cosmopolita de la qual també en formen part les patates, els tomàquets i els pebrots).
De nicotiana tabacum, en tinc l'experiència personal tant sensual (la meva relació amb l'opi, la mandràgora i la belladona és exclusivament literària, en canvi al tabac hi vaig ser addicta durant tota la meva joventut) com paisatgística: és una planta molt present a la història del Principat d'Andorra, i ha salvat alguns espais verds del nostre entorn urbà de ser ocupats amb blocs de pisos. Les flors originals de les seves varietats ornamentals – el tabac alat i el tabac silvestre – desprenen bona olor i poden atrapar mosquits, mentre les seves fulles són el plat preferit dels cargols. També em mereix atenció especial pel fet d'haver-se aprovat, molt recentment, la Llei de protecció contra el tabaquisme passiu ambiental a casa nostra. D'aquí un no res, serà objecte fascinant d'estudi, cosa de museus (ja ho és: per això hi ha un Museu del Tabac), una addicció antiga, incomprensible i exòtica.
Així, compartim uns pocs fets de la seva història. A final de 1492, a Cuba, els europeus es van trobar als indis que fumaven fulles picades que introduïen en un canonet rígid anomenat «tabac», i van ser convidats a fer-los companyia. A les cultures americanes, el tabac, barrejat amb plantes al·lucinògenes, jugava un paper important: sobretot en la iniciació dels futurs xamans com a mitjà de comunicació amb els esperits. Es creia que tenia propietats tranquil·litzadores, potenciava els somnis eufòrics i el pensament reflexiu. A l'Europa, primer es va considerar una panacea contra totes les malalties i després, un producte de l'infern. Alejandro Arís, a «Fumar en l'art», indica que van haver-hi moments quan el Papa amenaçava amb excomunicar als sacerdots que fumaven durant la missa.
La planta del tabac és va anomenar «nicotina» en honor a Jean Nicot (1530 - 1600), ambaixador francès a Portugal, qui va introduir el tabac a la cort del rei de França amb l'objectiu de curar les migranyes de Caterina de Mèdici.
Somniar amb plantes del tabac significa prosperitat als negocis i fracàs a l'amor. Abans de començar un viatge en barca per travessar un riu, es recomana tirar unes fulles de tabac a l'aigua per assegurar la bona sort. Cremant les fulles de tabac, una persona es desfà de l'energia negativa que té guardada al seu cor, i exorcitza els dimonis.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 de maig del 2012)

dimarts, 15 de maig de 2012

"A l'ombra d'un taronger"


Text: Alexandra Grebennikova     Il·lustració: Jordi Casamajor
Lluny, lluny d'aquí, hi havia un taronger en flor. Un taronger que encara tenia taronges groguejant com l'or. El vent bategava les fulles tremoloses; a l'aire se sentia la flaire dolça de les flors més blanques, les flors innocents, i el silenci escoltava com refilava el rossinyol. Semblava un taronger sortit d'un quadre de Santiago Rusiñol, d'un poema de Josep Lluís Pons i Gallarza, i ens feia recordar que veure tarongers en flor pel teu camí és un presagi de bona salut. Ara que hi penso, potser presagiaven la bona salut només quan hi somiaves, els veies als somnis. I somiar amb taronges madures, significa felicitat oblidada.
El taronger, encara hi és. Li han caigut les flors perfumades. Fins a mitjans de tardor, no maduraran les taronges noves. Venint d'on vinc – i també vivint on visc – sempre m'he meravellat de la possibilitat de tenir tarongers, llimoners, ametllers a prop de casa. No he après a percebre'ls com a arbres del jardí: els arbres del paradís, potser.
Es creu que a la naturalesa no hi existeix la taronja dolça. Les taronges, tal i com les coneixem, per primera vegada deuen haver sigut cultivades a la Xina del sud, a l'Índia del nord est, i potser a l'Àsia del sud est, anteriorment coneguda com a Indoxina. Les taronges perses, que van ser portades a l'occident pels àrabs i ja es cultivaven en una gran part d'Europa del sud al segle XI, eren amargues i s'utilitzaven principalment en la medicina. Les taronges dolces hi van ser introduïdes, per primera vegada, al segle XVII, i estava de moda entre les persones benestants cultivar els tarongers als hivernacles – orangeries.
La llengua russa va adoptar la paraula que significa «taronja» de l'alemany, i el seu significat literal és «la poma de xina». Diuen que els xinesos la mengen durant el segon dia de les celebracions de l'any nou, per a que els portin sort. El dibuix que representa dues taronges i dos peixos en una cistella significa el desig de bona sort per tot l'any.
Els russos, especialment propensos a creure en tota mena de presagis i prediccions, del futur creuen que si estàs menjant una taronja i penses en una pregunta la resposta a la qual pot ser un sí o un no, la taronja et pot ajudar a respondre aquesta pregunta. Un nombre imparell de llavors dins de la taronja significarà un sí, mentre el nombre parell significa un no. Diuen també que la taronja és una de les fruites més íntimament relacionades amb el planeta Venus: si a la nit poses una taronja en un plat de coure i l'exposes a la llum d'aquest astre, i al matí, la menges, t'omplirà d'energia i de creativitat. També utilitzen la pela de les taronges per a la neteja ritual de les cases acompanyada amb pregàries. Quan jo era petita, les taronges – com totes les fruites exòtiques – eren més aviat un luxe poc vist, però la meva mare afegia la ratlladura de la pela seca de taronja al pa de pessic casolà i als pastissos.
Avui he llegit que els científics japonesos recomanen menjar sis taronges o més al dia, -–només taronges–,- com a mínim un cop per setmana. Així, l'organisme elimina les toxines i rejoveneix, a base de taronges. Quant a la flor del taronger, al Japó significa l'amor pur. A Grècia antiga, en canvi, era l'emblema de Diana. Per a vosaltres, la «mitja taronja» – un concepte que, al seu moment, em va costar entendre – és l'ànima bessona. Encara que no hi creguis, potser et farà gràcia saber que a l'Orient, són fruits que simbolitzen la immortalitat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de maig del 2012)

diumenge, 13 de maig de 2012

Liebster Blog

Déu meu!!! Quina il·lusió. Acabo de rebre el premi Liebster Blog de mans de la Cantireta - urgellenca, poeta, surrealista, somniadora i autora d'un dels blocs més sorprenents en llengua catalana que existeixen http://cantireta.blogspot.com/. Gràcies, de tot cor!!! Una abraçada forta, forta. I ara em toca nominar cinc premis més.  Comencem, doncs!

1. http://maiera.wordpress.com/ A Shaudin Melgar-Foraster, una brillant escriptora catalana que viu i treballa al Canadà.

2. http://alombradelcrim.blogspot.com/  A Anna Maria Villalonga, investigadora i professora de literatura catalana a la UB, escriptora i crítica de cinema.

3. http://lovistaire.blogspot.com/ : A un treball monumental de Marià Cerqueda, reflexionsencatalà i David Gálvez Casellas: un recull de trets de català que es perd a Andorra i a l'Alt Urgell.

4. http://jordicasamajor.nirudia.com/ : Al bloc de Jordi Casamajor, dedicat a l'estudi dels gravats rupestres d'Andorra i Catalunya.

5. http://amicsarbres.blogspot.com/ : Al bloc que recull imatges, dites, versos, pensaments i històries dels arbres amics i la seva importància als pobles i ciutats.

Petons a tots.


dissabte, 12 de maig de 2012

Nostàlgia del paradís


No surto mai d'Andorra. Pràcticament mai. Se'm fa pesat el món sense muntanyes. M'he acostumat a elles, verdes o nevades, vistes de prop. Tanmateix, no em podia perdre el Primer Fòrum Fragmenta el passat dissabte dia 7 de maig, celebrat a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona: un dels indrets més idonis dels que podríem imaginar per intentar descobrir el sentit de la nostra existència.
No hi ha millor forma de reflexionar sobre els llibres que la companyia dels seus autors. Dues-centes persones, en una sala perfecta per no resultar desbordada tot i havent-se omplert de bat a bat, vam tenir l'honor d'escoltar a Lluís Duch, l'autor de Religió i comunicació (2010) i Emparaular el món (2011), Amador Vega (Passió, meditació i contemplació, 2012) Carles Salazar (Antropologia de les creences, 2009) i Ramon Maria Nogués (Déus, creences i neurones, 2007, i Cervell i transcendència, 2011) que explicaven la seva visió de la coexistència del sagrat i el profà al món contemporani. Amb Amador Vega, vam poder reflexionar sobre el sagrat refugiat en les formes profanes, de la sacralitat sense santedat, de la possibilitat de representació plàstica de la divinitat que ens ofereix la pintura abstracta. Carles Salazar ens invitava a preguntar-nos per què els essers humans som capaços de creure en allò que contradiu la nostra existència quotidiana. ¿Per què una persona que mai suposaria que el seu veí, o el seu pare, o un company de feina és etern, pot estar a diversos llocs al mateix temps o és capaç d'entrar en la seva ment i esbrinar les seves intencions més secretes, té la inclinació a creure en un ésser supernatural (o éssers supernaturals) que té (o tenen) les mateixes característiques esmentades? ¿Com és possible que el 85% de la humanitat tingui creences que contradiuen l'existència humana, anul·len la visió intuïtiva de la humanitat i al mateix temps, donen sentit a la vida i a la realitat? Si qualsevol nen sap distingir un objecte inanimat d'un ésser viu, ¿d'on prové la nostra predisposició a creure no tan sols en fenòmens supernaturals, sinó en éssers supernaturals, que tenen intencions? Lluís Duch parlava de la necessitat constant de l'absent que tenim els humans, ja que som éssers que no es mouen en presències, sinó en representacions dels buits, de les mancances, de les suplències que fem d'allò que no és immediatament present, mentre que constantment estem acomiadant-nos i anant a un altre lloc que sol ser desconegut. Ens recordava que per a l'ésser humà no hi ha la possibilitat extracultural: tant el visible com l'invisible, l'hem d'emparaular, i la paraula humana abasta l'ètica, l'estètica, totes les formes expressives que tenim.
L'editorial Fragmenta té cinc anys, però tinc la sensació de conèixer-la de tota la vida. Forma part d'una petita i preciosa llista de noms selectes: com totes les coses que valen la pena, deu tenir un origen pretemporal. Deuen haver-hi arquetips de bones editorials que formen part de la nostra consciència anteriorment a la creació material de negocis individuals. Si hi penséssim des de l'òptica de la mitologia dels mercats, podríem imaginar que Fragmenta ha sigut un producte d'una hàbil anàlisi financera de futurs i probables beneficis. Podríem creure que ha sorgit de la necessitat d'omplir un nínxol, –un buit–, provocat pel fet que anteriorment, les empreses especialitzades en editar les obres de pensament religiós en llengua catalana tenien una estricta orientació confessional. De tota manera, la intuïció i la lògica em fan pensar que la seva raó d'ésser va ser la pura nostàlgia del paradís. L'impuls d'encarnar un ideal present illud tempus i absent a la quotidianitat. S'hi ha aproximat bastant, i hem de concloure que no es tracta d'un joc capritxós dels mercats imprevisibles: per circumstàncies evolutives i per les raons ja preinscrites en la nostra consciència, ja estàvem predisposats a comprar els seus llibres i a admirar els seus autors.
Dels 57 llibres editats fins avui destacaria especialment les quaranta cartes creuades de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro Amb Déu o sense, un llibre que està sent un gran èxit editorial com verament s'ho mereix. Es tracta d'un recull de correspondència apassionant entre dos intel·lectuals reconeguts. Hi aborden les grans preguntes de l'existència des de dos punts de vista aparentment oposats: d'un cristià escèptic, i d'un agnòstic admirador de les religions. Ells mateixos l'han presentat a l'acte conjunt de la tarda del Fòrum amb una conversa interessantíssima moderada pel flamant Joan Barril, i l'han definit com «un diàleg sense conclusions, però amb voluntat d'entesa». En un altre article, ja he parlat d'un altre llibre extraordinari editat per Fragmenta l'any 2007: el treball de Teresa Forcades i Vila La teologia feminista en la història, amb contrapunts de Miriam Díez Bosch, Marta Pessarrodona i Abdennur Prado. Són molts els llibres editats per Fragmenta que m'hi agradaria mencionar, però correria el risc d'esgotar la paciència de l'amable lector fent-ne una llista massa llarga. Només esmentaré una de les novetats editorials que em fa una il·lusió especial: l'obra de Mircea Eliade El sagrat i el profà, traduïda al català per Júlia Argemí, amb un docte i detallat estudi introductori de Vicenç Mateu.
En el món esgarrifat per la crisi de les respostes a tota mena de preguntes importants, la curiositat per l'etern no s'extingeix, viu. La set de coneixement no s'apaga, s'inflama. Als que voldríeu saber més sobre els actes del Fòrum Fragmenta, us recomano les divertidíssimes cròniques d'Anna Punsoda (Teràpia Fragmenta per a malalts lleus) i Marc Vilarassau (Amb Barril o sense), a El Matí Digital. Desitgem llarga vida a l'editorial Fragmenta. Molts encerts, i molts èxits.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de maig del 2012)

dimarts, 8 de maig de 2012

Les peres jovenetes


Il·lustració : Jordi Casamajor
Text: Alexandra Grebennikova 


El perer aguanta bé el fred i l'hivern. La seva escorça grisa és plena d'esquerdes. La fusta del perer és molt resistent, però molt difícil de treballar: se'n fan, habitualment, només les peces petites. Se'n fabriquen les clavilles de les guitarres i dels violins, i d'altres instruments de corda. La fusta del perer, com la del boix i el cirerer, s'utilitza com a matriu per a la tècnica del gravat més antiga: la xilografia. Amb fusta de perer feia els seus gravats el famós artista holandès M.C. Escher (1898 – 1972).
Els lectors habituals de la poesia catalana associem els perers i les peres amb la idea de la felicitat i harmonia: imatge produïda en una gran part pel record de la protagonista del cinquè poema de «Els fruits saborosos» de Josep Carner: «¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor!». «Sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent». Els perers en flor, primaverals, també representen un començament etern, anyal, d'una nova i millor vida, un somni de l'eterna joventut. Tanmateix, a Xina, el perer es considera el símbol de la saviesa i de la llarga vida.

Els perers són arbres molt antics. Van aparèixer per primera vegada a l'Àsia Central: el seu origen se situa als vessants més baixos de les muntanyes xineses de Tian Shan: «muntanyes celestials», també conegudes com a muntanyes dels esperits. Des d'allí, s'han anat estenent fins a arribar a produir totes les varietats que coneixem avui en dia. A l'Edat de Bronze, ja es cultivava a Europa, Nord d'Àfrica i Àsia. Es creu que l'espècie europea procedeix de l'encreuament entre Pyrus nivalis (el Perer de les Neus) i Pyrus caucasica.
La literatura antiga conté moltes referències als perers i el seu cultiu. Al cant XI de l'Odissea (segle VII AC), trobem la referència a les tortures de fam i set que patia Tàntal, aquell estimat dels déus que va sacrificar el seu fill i el va servir en un banquet per a ells, encadenat dins del llac. L'aigua l'hi arribava fins a la barbeta, però quan abaixava el cap per beure, s'assecava. Magnífics perers, pomeres i figueres allargaven les seves branques per a que pogués agafar la fruita, però el vent se les enduia cap al cel. Plini (23 – 79 DC) parla de diverses varietats de les peres, la d'Alexandria, la de Numància i la de Siria, i la més saborosa de totes, la Crustamina. Plini considerava que les peres eren bones per l'estomac si es menjaven cuites al forn amb mel; totes les peres crues, deia, són un menjar molt pesat sobretot per a aquells que estan malalts, però també per als que gaudeixen de bona salut.
Els fruits del perer s'assemblen a la forma del cos d'una dona; és un fruit que té un cert simbolisme sexual. Una de les llegendes diu que els déus van crear la primera dona (Eva, la mare de tota l'humanitat) a partir d'un perer. Els fruits que produïa es van convertir en persones. És la raó per la qual el perer es considera també un símbol de la maternitat, de l'amor matern. A la mitologia russa, però, a prop dels perers de bosc, perers salvatges, o fins i tot als seus mateixos troncs, hi viuen els dragons, les bruixes i els dimonis. Els dragons petits hi fan nius; els dragons grans prefereixen una cova que tingui un perer al davant. Les bruixes viuen en cases amb potes de pollastre. Quant a la forma de l'habitatge dels dimonis, no es coneix exactament.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de maig de 2012)

dimecres, 2 de maig de 2012

"El most de les meves magranes"

Il·lustració: Jordi Casamajor

Quina delícia són, les flors de la magrana!.. «Al magraner vermell de flors» («on this fresh pomegranate bough») va reposar la fada de John Keats, en una de les traduccions més boniques cap a català que coneixem. El barretinaire creat per Jacint Verdaguer descrivia els anys de la glòria de la barretina, lamentant la seva desaparició del dia a dia català, de forma següent:
«Com la flor de la magrana, / queia bé al bosc i al jardí... / ...des de Nàpols a Marsella / no floria un port sense ella, /era en terra flor vermella, / en la mar coral del fi».
Joan Margarit l'ha comparat amb els últims moments de la posta del sol:
«Sols queden breus esclats als llocs més alts, / com aquesta flor roja al magraner / que s'exalta amb el raig de sol que sotja / durant un temps molt breu entre uns balustres».
Si observem l'evolució que fan les flors de la magrana per convertir-se en fruits, veurem com les boletes vermelles s'obren adquirint la forma de fanalets japonesos. A mesura que avança l'estiu, la part de darrera de cada flor es fa més ampla, i el «fanalet japonès» esdevé de més a més semblant a una pera coronada. La seva corona allargada es fa més petita i seca mentre el cos de la fruita s'arrodoneix.
Mireu la foto de la magrana com a reina de la tardor feta per Toni Bra, al http://bibliopoemes.blogspot.com/2007/09/poema-la-magrana-la-granada-de-garca.html: tot apreciant la seva interpretació humorística, tinguem present que la magrana, durant molts segles, s'ha considerat un símbol del poder. Els egipcis eren enterrats amb magranes. Es creu que precisament la forma d'una magrana oberta va suggerir el disseny que avui en dia adorna els caps dels reis.
Segons la tradició jueva, la magrana té 613 llavors (nombre igual als 613 manaments de la Torah), i és un símbol de la veritat. A la mitologia cristiana, les llavors simbolitzen els creients d'una sola església. Josep Gordi Serrat la defineix com a símbol de reialesa, esperança i vida futura, així com també de la resurrecció de Jesús, i cita els versos del Càntic dels càntics on apareix el valor de la magrana com a fruita que satisfà l'assedegat. L'esposa diu (Ct 8, 2):
Quan et trobaria per fora, et podria besar sense que ningú me'n fes retret.
Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí, i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes».
A Roma, la deessa Juno es representava portant una magrana a la mà, com a símbol del matrimoni, i les núvies duien ornaments fets de branques de magraner.
El «Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar» (1944) té un lloc prominent a l'obra de Dalí. El mateix Dalí va crear una joia «El cor de magrana»: una agulla de pit. Federico García Lorca veia una magrana com a un cel crista·litzat on cada gra és un estel: un cel sec i comprimit. La veia com un rusc diminut format per boques de dones; un cor generós, perfumat, que per fora és tan dur com el cor humà; un crani i un tresor.
A Rússia, els interpretadors dels somnis diuen que si somies amb la teva estimada que et dóna de menjar llavors de magrana, a la vida real resistiràs a l'encís de les dones malintencionades.
A Catalunya, hi ha un poble d'uns 150 habitants que té un magraner al seu escut. Es troba a 25 km de Lleida, i es diu Granyena de les Garrigues.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 d'abril del 2012)