dimecres, 23 de febrer del 2011

La Vall del Madriu: pla de gestió indispensable

Rellegeixo els retalls de premsa dedicats a la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni de la humanitat des de 2004. Des de fa anys, manifesten el creixent malestar per la degradació constant de la vall, deguda als retards en la confecció del pla de gestió. Els cortalans denuncien problemes d’accés; sense un pla de gestió aprovat no es pot millorar el pendent del camí existent, ni es pot considerar l’habilitació de vehicles elèctrics adaptats. Sense un pla de gestió, les brigades especialitzades dels comuns no poden intervenir en el manteniment de la vall, no s’hi pot fer pràcticament res.

No totes les solucions de millora són acceptables: la construcció d’una carretera minvaria el valor excepcional del paisatge cultural de la Vall, i amenaçaria la permanència d’aquest paisatge cultural a la llista del patrimoni mundial: tots coneixem (i el reportatge d’Alba Doral al Diari d’Andorra del dilluns passat ens recorda) el cas de la vall d’Elbe, a la ciutat alemanya de Dresde, esborrada de la llista de llocs declarats patrimoni de la humanitat “després que es construís un pont de quatre carrils al cor mateix del paisatge cultural”. Així mateix, si la degradació present arriba a nivells encara més alarmants, hi ha el mateix perill d’exclusió de la llista. Hem d’aprovar el pla de gestió, amb les esmenes que calgui, amb les concessions que calgui: la vall se’ns mor.

Hi ha qui diu, ja des del primer dia: “I si ens treuen de la llista, ¿què passa? ¿De què ens serveix aquesta llista? ¿Qui són aquells buròcrates estrangers que vénen a dir-nos on i com hem de construir, o deixar de construir, les nostres carreteres, com hem de transformar les nostres cases, com hem de gestionar el nostre territori? Sempre ho hem sabut fer nosaltres, ¡i ara això!” Desgraciadament, la realitat ens demostra que una gran part del territori andorrà ja ha sigut irremediablement malmesa precisament per falta de planificació adequada. No es tracta tan sols del gran prestigi internacional de posseir un paisatge cultural inclòs a la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco (ja per si sol, un fet important). També és el repte d’arribar a conservar aquest paisatge, testimoni dels canvis climàtics del planeta i de la forma de vida dels avantpassats dels actuals andorrans, el seu excepcional valor universal.

Avui, més que mai, sento les possibles objeccions: aquesta russa, ¿què en sap, de la nostra terra?.. Me’l estimo, aquesta terra; no em tragueu el dret de veu allà on no puc tenir vot. Pels nostres nens que són andorrans en la igualtat, protegim la vall que és el nostre tresor. Per a tots els ciutadans del món que podrien gaudir d’aquest tresor i no podran, si el perdem. Es tracta de conservar el 9% del nostre territori, l’últim testimoni de la cultura muntanyenca andorrana. Posem-nos-hi d’acord, és una de les poques coses úniques que ens queden. Considero vital – vital! – que tots els partits que es presentin a les futures eleccions deixin clar, en el seu programa, la seva línia d’acció prevista quant a la urgent aprovació d’un pla de gestió per a la conservació de la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Espero i confio que serà un dels punts en els quals podran coincidir tots.

(Publicat al BONDIA el 23 de febrer del 2011)

dissabte, 19 de febrer del 2011

Despenalització

“No està creixent.” “Però ¿creixerà més endavant?” Silenci. “¿Està viu?” “Sí”. “¿Es mou?” “Sí.” “¿Pateix?” “Creiem que sí”. “¿Pot néixer viu?” “És possible.” “Si naixés viu, ¿tindria enteniment?” “Molt limitat.” “I ¿quant de temps podria viure?” “Un mes, dos mesos. Potser un any, dos anys. No ho sabem.”

Us estic descrivint un dels casos que vaig conèixer en el qual es reunien els requisits per efectuar la ILE: la interrupció legal d’embaràs. Malformació fetal greu. Als països on la ILE entra per la seguretat social (per exemple, Espanya), el veredicte final correspon a una comissió mèdica pertinent. Informe del metge. Consentiment de la dona. La comissió. El veredicte. L’operació. I l’esperança de tenir més fills.

És molt dur: per molt que es parli d’un embrió encara no format, que no té figura humana, ni nom, ni possibilitat de créixer. Poseu-vos al lloc de la dona que porta a dins un ésser que no viurà –o bé destinat a llargs mesos de patiment. Com voldria que ens ho poguéssim estalviar, que poguéssim assegurar que tots els nens que concebem siguin sans i no pareixin! Tal com són les coses, traslladem el problema a Barcelona, per a que les dones en qüestió tornin a les Valls no solament amb el cor esmicolat, sinó també amb la consciència d’haver comès un crim.

I això, rai. Abans (us estic parlant de fa més de trenta anys), la legislació era encara més dura: no es podia avortar ni que l’embrió al teu interior estigués mort. Només es podia donar a llum quan t’arribava l’hora, per molt risc d’infecció que això pogués comportar. Conec a una andorrana que en aquells moments, va passar gairebé una setmana amb un embrió quasi format mort a dins seu. Gràcies a Déu, en aquest sentit hem avançat, però falta seguir avançant.

Un altre cas: una embarassada s’està morint. La única manera de salvar-la és interrompre l’embaràs. Arreu d’Europa, l’operarien. A Andorra, no poden. I si es segueix la llei a peu de la lletra (perquè suposo que és possible intentar traslladar-la d’urgència a un país on la interrupció legal d’embaràs no és un crim), si no pot sortir d’Andorra, es mor. Dura lex, sed lex. O traduint-lo lliurement, la llei és dura, però és el que hi ha.

La decisió d’estendre o no estendre el dret fonamental a la vida als nascituri – als embrions – varia segons el país. En tot cas, l’Estat, com a norma, assumeix l’obligació d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació. Aquí parlem de la necessitat urgent de modificar la legislació: modificar-la per a que pugui permetre la interrupció legal d’embaràs en casos excepcionals. No he llegit el programa de cap partit de cara a la propera legislatura, però tinc la impressió que molts dels que s’hi presenten es definirien com a progressistes, i espero que la majoria es pugui posar d’acord en aquest punt tan necessari.

Potser l’expressió que sempre s’ha utilitzat per argumentar la necessitat de permetre la interrupció legal d’embaràs a Andorra en casos de violació, perill de vida de la mare i malformació fetal greu ha sigut desafortunada, ja que sempre s’ha parlat de la “despenalització de l’avortament a Andorra”. Potser hi havia sectors de població que pensaven que es tractava de donar llum verda a avortaments en massa i a voluntat. Ni els sectors feministes més radicals que jo conec proposen això per a Andorra. Només es tracta d’igualar la nostra legislació en aquest aspecte a la dels països veïns.

Com a dona, com a mare, com a ésser humà, espero i desitjo que durant la propera legislatura es faci realitat una reforma de la legislació per poder permetre la interrupció legal d’embaràs.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de febrer del 2011)

divendres, 4 de febrer del 2011

Opsímata i amanuense

No sé de què em sorprenc si és la cosa més normal del món. La reina d'Anglaterra, com sempre, passeja pel jardí amb els seus gossos (es veu que es diuen "corgis"). De cop i volta, aquests es posen a bordar com bojos: han descobert la biblioteca mòbil de la ciutat de Westminster aparcada al costat dels cubells. La reina puja els esglaons de la furgoneta per demanar disculpes per l'enrenou que han muntat els corgis, i decideix que "ara que hom és aquí, suposo que hom hauria d'endur-se un llibre en préstec". Seguint les rígides pautes de la seva educació ("hom s'ha d'acabar el que li posen al plat", tant el pa amb mantega, com el puré de patates, com els llibres, també), el llegeix des del principi fins al final. Dimecres vinent, va a tornar-lo, i acaba agafant-ne un altre.

A poc a poc, comença a trobar un cert plaer en la lectura - a la qual també és aficionat un dels rentaplats, "l'únic usuari aparent" de la biblioteca mòbil, a part de la reina. Les lectures del rentaplats tendeixen a venir dictades pel fet si un autor és gai o no, però això ofereix un camp considerablement ampli, i es pot dir que és força llegit. La reina veu que és un noi intel·ligent, i insisteix que el facin un dels patges, per molt que el secretari li indiqui que el Norman (així es diu el rentaplats) no és prou maco per fer de patge. A mesura que va llegint més i més, la reina descobreix la definició correcta de la funció del nou empleat de la seva planta. Abans era rentaplats; ara és un amanuense. Un assistent literari. Més endavant, descobreix també el que és ella mateixa. És una opsímata.

Tinc moltes ganes d’explicar-vos tot el llibre, però no seria just. Us l’heu de llegir, perquè us ho passareu bé. És divertit, i quan ho dic, vull dir que és un d’aquells fantàstics llibres anglesos, on la gent intensament convencional viu la vida d’estrictes límits i en fa una meravella. És una d’aquestes vides on el destí et deixa un ínfim marge de creativitat, i sense sortir d’aquest marge, complint amb el teu deure, però a la teva manera, arribes a ser millor persona. Portes aquell destí previsible i previst a la més resplendent perfecció.

Alan Bennett és un dels autors britànics més aclamats d’avui en dia. Us recomano el seu llibre “Una lectora poc corrent” publicat per l’editorial Anagrama i Empúries, traduït per Ernest Riera.

(Publicat al Fòrum.ad el 4 de febrer del 2011)