dimecres, 29 de desembre del 2010

Averanys

Les dues setmanes de Nadal (des del dia de Nadal fins al dia de Reis) es consideren, entre els russos, un moment perfecte per predir el futur. El solstici d’hivern propicia el retorn de les ànimes dels morts a la terra dels vius. La frontera entre l’any vell i l’any nou dóna una única perspectiva per visualitzar el que ens espera: ho garanteix la presencia invisible dels esperits entre nosaltres. Que jo recordi, a casa meva sempre ho han fet les dones, sobretot les noies joves i solteres; si els homes ho fan, deuen fer-ho en secret. Nosaltres no ens amaguem fins a tal punt.

Hi ha diferents tipus de presagis. L’auguri més conegut consisteix en tirar una sabata al camí davant de la casa, sense mirar, per torns. La direcció de la punta de la sabata de cada noia indica la direcció en la qual es troba el seu futur nuvi. La grandíssima majoria dels averanys són dedicats als futurs nuvis: som dones, ens mou l’amor, o potser més aviat és un somni d’amor, la seva ombra, la possibilitat. A mitjanit, una noia s’asseu, a les fosques, entre dos miralls, a la llum d’espelmes enceses, i intenta veure la imatge del seu futur espòs a la galeria de les reflexions. Us avanço, però, que jo ho vaig fer durant llargs anys d’adolescència i mai no hi veia res, per la qual raó estava convençuda que no em casaria (i avui en dia porto quasi una dècada feliçment casada); mai no he sigut prou mística. Però segons l’àvia Olga, la meva mare sí que hi va veure al meu pare, entre miralls, alt, prim i amb un barret de pell.

Penjant l’anell d’un fil, endevinem el sexe dels nostres futurs infants. Si l’anell es mou com un pèndul, tindràs un nen. Si fa moviments circulars, tindràs una nena. Ho repeteixes fins a que el fil no es deixi de moure. Si no es mou des d’un bon principi, no tindràs fills.

Hi ha una manera de conèixer la qualitat de la vida futura. En un bol es posen diversos objectes; les noies els agafen sense mirar. Si t’han tocat les cendres, tindràs una mala vida; si et toca el sucre, tindràs una vida dolça; si et toca la ceba, ploraràs; si et toca una copa, tindràs alegries; un anell d’or prediu les riqueses; etcètera.

L’altra forma de veure el teu destí són les ombres. Cada participant agafa un full de paper en blanc, l’arruga, el posa en un plat pla i li cala foc. Quan el foc s’apaga, es posa una espelma encesa davant, perquè l’ombra del full mig cremat es pugui veure a la paret. Mirant les ombres, s’intenta conèixer el futur.

Sempre he pensat que la globalització és una cosa bona, i que els pobles del món tenen moltes coses a aprendre els uns dels altres, per la qual raó proposo que es porti a terme una sessió d’averanys andorrans, preferentment al Consell. Els líders de tres grups parlamentaris agafen tres llumins i els encenen. Si els caps dels llumins cremats s’inclinaran l’un cap a l’altre, hi haurà acord l’any vinent; si s’inclinen cap a l’altre costat, res de res. Els líders dels grups parlamentaris planten tres cebes: la que brota primera, correspondrà al partit que guanyarà les properes eleccions. Una persona de confiança surt al carrer a mitjanit i demana el nom a la primera persona que trobi; aquest correspondrà al nom del futur cap de Govern.

Us animo a experimentar-ho; i recordeu: us toqui el que us toqui, només heu de creure en les coses bones, i les dolentes, oblideu-les. O en altres paraules: creieu en allò que us convé. Bones festes.

(Publicat al BONDIA el 29 de desembre del 2010)

divendres, 24 de desembre del 2010

Desitjos fets realitat

No érem rics, quan jo era petita, però no me’n adonava. Tenia roba i menjar, anava a l’escola i a música, feia un té amb pastes per berenar i tenia la meva pròpia habituació, passava les vacances amb l’àvia al poble i rebia regals quan tocava rebre’ls: era feliç. Sent nena i vivint en un país molt masclista, no m’inculcaven la necessitat d’adquirir un ofici que m’ajudés a guanyar-me bé la vida; m’instruïen en la necessitat de “tenir sort” i de fer el que m’agradés. Els meus pares concloïen que jo era “massa intel•ligent” per atreure diners o persones, però afortunadament, no tenia prou geni per morir en la misèria i en la soledat.

Amb una lògica adversa, vaig invertir anys en perfeccionar les coses que se’m donaven bé per naturalesa, en lloc d’obtenir habilitats pràctiques que no em són pròpies, i aprendre a administrar empreses o manipular màquines. En conseqüència, el meu relatiu benestar sempre ha depès de la capacitat i de la bona voluntat dels meus propers. Tot i així, recordo com a la meva joventut, la gent em solia preguntar “¿per què no esquies?”, “¿per què no passes el Nadal a Rússia?”, “¿per què no et compres un cotxe?” i la cara que posaven quan sentien “no m’ho puc permetre”. De cop i volta em convertia en un alien; en una extraterrestre rodejada de gent més ben vestida, més ben calçada, més lliure, més benestant.

Aleshores vaig descobrir que a les èpoques de les festes la gent menys avantatjada se sentia encara més pobre, més abandonada, més solitària o vella o malalta. Un orfe, el dia de Nadal, és encara més orfe de l’habitual. Un exiliat sembla estar més lluny de casa. La gent propensa a la tristesa s’enfonsa en la pitjor de les malenconies anuals. El solstici d’hivern, amb el seu verd i triangular símbol de la vida eterna, amb les decoracions de paper, porcellana i or, és una època de gel que necessita contrarrestar-se amb molta bondat, molta compassió, molt tacte. En un temps simbòlic i litúrgic, el nen Jesús naix en una establia, en una terra llunyana, per enfrontar-se a les misèries de la vida. Per als cristians, el Nadal és la festa de l’esperança, però també és un dia quan recordem que quan Déu, innocent, petit i indefens, vingué el món, el món no el va saber reconèixer.

Fa poc, vaig recordar la definició de la felicitat que donava un dels personatges de Nekrasov (un poeta rus del segle XIX). Aquell personatge (un mossèn de poble) definia la felicitat com a “tranquil·litat, abundància i honor”. Vaig pensar, aleshores, que per a mi, l’abundància es referia a l’abundància de tot: salut, amor, coses necessàries. A les portes de Nadal, desitjo a tots allò que em desitjaria a mi mateixa: desitjo que no us falti mai res, que tingueu la consciència tranquil·la i que us apreciï la gent que us importa. I que ens en recordem d’ajudar als nostres éssers més propers i més llunyans.

Sempre ens diuen que ajudem als qui ho necessiten en la mesura de les nostres possibilitats. És veritat, i desitjo que no ens permetem a nosaltres mateixos a rebaixar a la mesura de les nostres possibilitats en qüestions d’ajuda als altres. No té sentit donar menys del que podem: espero que puguem fer els millors regals del món. Regaleu felicitat, alegrement, sense pensar-hi. Que cada regal es converteixi en un desig fet realitat. Que porti felicitat tot el que feu i oferiu: cada acte de solidaritat, cada somriure, cada jersei o capsa de neules. Bon Nadal, i que en tots els camins us acompanyin la tranquil·litat, l’abundància i l’honor.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de desembre del 2010)

dimecres, 22 de desembre del 2010

La cançó del pirulet

“Papa,” diu la Laura amb autoritat, “busca’m la cançó del pirulet.” “Què vols dir, cançó del pirulet?”, pregunta el seu pare, distret. “La cançó del pirulet de Sant Pere.” “Laura, no sé què vol dir “pirulet”. Aquesta paraula no existeix.” “Papa, si la busques al Internet, ja veuràs com sí”. “El pare, resignat, cerca “pirulet” al Youtube. De pas, hi busca la “piruleta”. Hi busca a Sant Pere i a Sant Pau. Hi troba un concert de Nadal a Sant Pere de Rotary Club de Terrassa que compta amb la participació del cor de pares i mares que representen “Ave verum corpus” de Mozart. No ens serveix. “Però, ¿què és, una nadala, això?” “Papa, és una cançó de Nadal.” “Canta-me-la, va!” “Pirulet Sant Pere... no me’n recordo. Però la cantarem al Pare Noël quan vingui.” A falta de la “cançó del pirulet”, escoltem l’altra cançó que els nens de la classe de La Tardor volen cantar al Pare Noël, la cançó en francès – “C’est la belle nuit de Noël” de Tino Rossi. Marxem a dormir. Demà ja buscarem la cançó en català.

Al dia següent, arriba de l’escola amb l’aire triomfant. “Ja he après la cançó. Papa, ara la trobaràs.” I canta, feliç: “Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa us queia, la caputxa us cau”. Cerquem “la caputxa us queia, la caputxa us cau” al Google, i naturalment, la trobem de seguida. La cançó té la lletra escrita, i la Laura ja se la sap. Cantem i ballem tots. La mama (o sigui, jo) fa d’arbre de Nadal que balla, fent una mena de triangle per sobre del cap amb els braços, mentre la Laura representa els gats que “ja miolen”. “Hem de fer gatzara, hem de fer sarau, celebrem la festa de sant Nicolau”. Celebrem l’entrada d’hivern, de la nostra manera habitual, eclèctica, exòtica, multilingüe, on els herois de contes russos es barregen amb tota una tropa de Barbies i personatges de Disney, on el Tió conversa amb la Sireneta i els Reis Mags ballen amb el Caganer. I “la rateta puja dintre del seu cau.” Bones festes i que siguin alegres. “Cap aquí, de pressa, cap allà, si us plau”. Els adults, amb els petits, tornen a viure les festes de la infància, com si tornessin a ser nens. “Per molts anys la festa puguem fer en pau.” Per molts anys, i bon Nadal.

(Publicat al BONDIA el 22 de desembre del 2010)

dijous, 16 de desembre del 2010

En boca tancada no entren mosques

Fa aproximadament una setmana que em turmenta sempre la mateixa pregunta: ¿qui ens ha qualificat per opinar? Quan diem que “l’últim llibre de Quim Monzó” (posem per cas) “és pitjor que l’anterior”, o “aquesta escudella porta massa sal”, ¿qui ens ha qualificat per mesurar les proeses literàries d’una autoritat reconeguda o la quantitat exacta de clorur de sodi que correspon a l’escudella perfecta? ¿Fins a quin punt se’ns és permès parlar, i a partir de quan se suposa que estem insultant a escriptors i cuiners amb la nostra ignorància d’alta cuina i alta literatura?..

Sempre havia pensat que hi havia dos casos en els quals el públic general s’havia de reservar tots els comentaris menys l’expressió de profunda i sincera satisfacció: en el cas de la producció especialitzada, destinada a un grup reduït de consumidors, quan hom no n’és destinatari (no puc opinar sobre un llibre de química per a universitaris) i en el cas de la producció no professional i gratuïta que no persegueix l’objectiu d’esdevenir competitiva (si la meva tia m’escriu una carta, no hi corregiré els errors d’ortografia). Que quan es tracta d’un producte que es comercialitza i està fet per a un públic general, s’ha d’opinar. Que si trobo que el cotxe és perfecte però el seient és incòmode, i ho explico, la fàbrica de cotxes no em farà saber que comparativament amb els seients dels anys cinquanta són una meravella, i que si no m’agraden els seus seients, que me’ls fabriqui jo soleta, a casa meva amb els meus estris. Que si he anat a un hotel preciós on el servei és pèssim, puc tenir-ne una opinió mixta, puc fer el balanç dels avantatges i desavantatges i anar-hi igualment, però continuar opinant que el servei podria millorar, i fins i tot exigir-ho.

M’han explicat una història d’un professor de fotografia que deia que a partir d’un cert moment de la seva vida, cada vegada que li volien ensenyar les fotos de les vacances, va començar a preguntar: “¿Vols que les admiri, o vols que te’n doni la meva opinió professional?” Hi ha persones que sempre esperem que s’admirin totes les coses fetes per nosaltres, incondicionadament. Qualsevol comentari que ens fa sospitar que l’admiració és incompleta el trobem ofensiu. Em costa rebre crítiques – i per aquesta raó, gairebé mai m’atreveixo a criticar res. En un petit país, rodejat de muntanyes, a voltes és difícil decidir si pots obrir la boca, si has de considerar els productes locals productes comercials i millorables des del punt de vista de l’estructura, comoditat d’ús per a tots els públics, correspondència a les expectatives inicials o una simple impressió general, o bé si els has d’acceptar plenament, amb gratitud i sense la més mínima objecció, per la simple raó que en un radi de 100 quilòmetres no es produeix res de semblant.

Tinc un amic que repeteix, amb una certa freqüència: “No es tracta de salvar el món. Es tracta de fer feliços als teus amics”. De vegades pensem que els nostres amics seran més feliços amb una opinió honesta i crítica (tot i que naturalment, com totes, pot resultar equivocada) que amb un elogi fet per compromís. De vegades pensem que compartir les nostres pors és saludable, que la nostra visió pot aportar una nova riquesa als fenòmens analitzats. De vegades ens equivoquem. No he volgut ofendre a ningú mai de la meva vida, i demano disculpes a tothom que s’hagi pogut sentir descontent amb les meves opinions sobre qualsevol tema. Accepto que sóc una persona tancada, profundament pessimista, i fins i tot que de vegades he vist algun fantasma l’existència objectiva del qual no puc demostrar científicament. Accepto que hi ha una certa probabilitat que m’equivoqui – donades les meves qualificacions i experiència, hi posaria aproximadament un 8% del total de les opinions expressades per any. Accepto que el grau d’equivocació pot ser més elevat de l’esmentat anteriorment. Accepto que pugui haver-hi gent que no vol saber què penso. No prometo callar. No prometo deixar de llegir i escriure. Sigueu molt feliços.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de desembre del 2010)

dimecres, 15 de desembre del 2010

Veïns

Fa una setmana vam baixar a La Seu, a passejar al Parc del Segre. A Andorra, estava tot gelat. Primer volíem jugar a golf, a Aravell, però el camp estava tancat i ple de neu, i després de decidir definitivament que quan ens toqui la loteria, compràvem un xalet amb vistes al Cadí (perquè el Cadí és preciós), vam marxar. Estem segurs que guanyarem la loteria, perquè al cap i a la fi, tot està a la ment, només és qüestió d’acabar-nos-ho de creure, i tenim disputes recurrents sobre la manera de gastar els diners que vindran. Ho trobo racional, perquè hom no pot quedar-se indefens davant d’una davallada d’euros. S’ha de saber exactament què fer-ne.

La Seu d’Urgell és la ciutat de les fleques i cafeteries, t’hi pots passar tot el matí esmorzant. Quasi totes són petites i antigues, amb un servei amable – el típic servei amable de La Seu d’Urgell que no em deixa de commoure. Hi ha pocs llocs del món on t’atenen tan bé. Ens hi vam menjar un entrepà de pa fresc i cruixent, amb pernil dolç, i un tros de coca de cabell d’àngel, i vam prendre cafès amb llet. Després, cap al mercat. Hi havia mercat de Santa Llúcia, on vam trobar un tió petit i somrient, fet a mà per la mateixa persona que hi era a la paradeta. Portava una manta i una barretina, i un pal petit per fer-lo cagar: ara ens fa companyia a casa. També, com cada dissabte, hi havia mercat de carrer, mercat d’olives i mandarines, codonyat i llenguados, espardenyes i jerseis.

Al Parc del Segre, uns nens en canoa trencaven el gel amb els rems. Hi havia gel per trencar, però suposo que ho feien com a exercici, ja que també hi havia força aigua per moure’s. A la ribera, una senyora amb una ràdio petita i auriculars feia semblança d’un molí de vent, suposo que també abans de posar-se a fer càiac o canoa, mai no he sabut la diferència. Hi havia gel al terra, però poc; els horts dels costats estaven buits i serens, plens d’arbres dels quals no coneixem els noms. Vam fer quatre voltes pel parc abans de tornar al passeig per dinar: unes favetes amb pernil, i un entrecot de mida exagerada.

La Seu d’Urgell té un segell d’autenticitat, per a mi d’una gran estranyesa. En els tretze anys que porto a Andorra, hi he baixat en ocasions comptades, a veure el Retaule de Sant Ermengol, a comprar una cosa puntual o simplement de visita. És ordenat i pulcre, com ha de ser un bon poble dels Pirineus, i sembla atreure aquell mateix “turisme de qualitat” amb el qual somiem a Andorra alguna vegada: un turista intel•ligent i atent que gasta molt poc i ho mira tot, arriba amb una motxilla enorme i està preparat a admirar el romànic. Tot i no tenir universitat, el fet de tenir un seminari – tot i que diuen que ara hi ha molt pocs seminaristes – li dóna un aire de ciutat universitària. No sé en què consisteix exactament: però tinc la sensació que una universitat s’hi trobaria a gust.

No s’hi veu gran riquesa material; no sé si és més barat que Andorra, però té la fesomia d’estalvi. Hi fa fresc; hi ha terreny pla; m’hi falten les muntanyes. Les cases són sòbries; al claustre de la Catedral hi viu la inspiració. Es pot anar a peu allà on vulguis, i és un lloc per a mi exòtic: perquè l’any vinent aplegaran gegants de tota Catalunya, i perquè tenen catedral, palau i castell.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2010)

divendres, 10 de desembre del 2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 10 de desembre del 2010)

divendres, 3 de desembre del 2010

La vida és un circ

Cirque du Soleil és obra d’una ment intrèpida. El seu coratge és encara més lloable si es tracta d’una ment col·lectiva. I si les ments no generen idees, sinó que són les idees les que conquisten als febles humans, també les aplaudeixo. Celebro l’aparició d’una bogeria que un dia assolellat va entrar victoriosa a un cervell receptiu, amb una senyera que duia “Gosa somiar”. Celebro la retirada dels dubtes dictats pel sentit del costum, elevo a un pedestal les voluntats doblegades per l’imparable geni. El Cirque du Soleil és orgànic, real, vertader. L’honestedat dels moviments dels seus fills, dels seus acròbates, gimnastes i actors, és pròpia d’un mite viu, dúctil, incontestable. Si són humans, els escauria ser humans del segle d’or, ideat pels setcentistes, també inventors del moribund concepte del circ modern.

El naixement del Cirque du Soleil honora la memòria dels primers circs estables, anglesos i parisencs. No se’ls assembla en res (a part del nom), i tanmateix ens ha tornat la percepció d’u n circ com a espectacle selecte. És car – trobo que és molt car – però crea l’entrada a un món l’existència del qual sempre havíem sospitat, però ignoràvem. És un d’aquests somnis quasi fronterers amb la temuda terra dels malsons, però estranger a ella. Com qualsevol plaer intens, per naturalesa s’apropa al patiment. Com qualsevol realitat per a nosaltres nova i dolçament singular, resisteix la descripció.

A què s’assembla l’olor de les castanyes? Com descriuries el color groc sense fer referència a altres coses grogues? Què és un plor per a algú que no l’ha experimentat? Podríem començar dient el que el Cirque du Soleil “no és”, però no acabaríem mai i ens enfonsaríem en el llac de la desesperança. Un plor no és un riure, per molt que pugui produir un so que se li assembli vagament; no és una reacció al·lèrgica per molt que enrogeixi la pell; no és un símptoma d’excés de líquids; no és un tic; és un plor. Seguint la lògica de la cadena de les negacions, direm que el Cirque du Soleil està tan allunyat de la idea d’un circ nòmada amb quatre pallassos patètics i tres tristes girafes com podria estar-ho una pel·lícula de Tim Burton, una representació de danses folklòriques o una competició d’esports de risc. N’agafa certs elements prestats – la forma de l’envelat, el nom de circ, trapezistes xineses, saltimbanquis russos, i una barreja d’erotisme i perill amb una lògica que els adapta per l’ànima d’un infant – però també incorpora els elements d’un musical, d’un espectacle de varietats, d’un teatre de titelles, d’un carnaval de carrer.

L’espectacle “Varekai” que podeu veure a Barcelona fins al 2 de gener incorpora una sèrie de coses que sense voler ens fan por. Atreviment, destresa, minusvalidesa, homosexualitat, religió, rivalitat, amor són al principi de la llista dels pensaments que ens assetgen. Totes i tots s’hi amaguen, i hi són també els grassos i els prims, els grans i els petits, els cínics, els maldestres, els representants de nacions minoritàries, les llengües incomprensibles, els àngels caiguts, la tecnologia i el riure. La paraula “varekai” significa “en qualsevol lloc” en la llengua romaní, la llengua dels gitanos. És el lloc on ens porta la vida, sigui quin sigui el nostre camí. Com a camí d’eterns nòmades, és un camí tortuós, un camí interminable, en fi, un camí de la llibertat.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de desembre del 2010)