dilluns, 29 de novembre del 2010

Hawaii

Fa fred i ha nevat una mica, no gaire, però hi ha neu a fora. Al terra del menjador, la Laura, de cinc anys i mig, està jugant a nines. Avui les seves Barbies (en té com a mínim catorze) se’n van a Hawaii. Amb la manta, fabrica una illa amb coves i volcans. “Laura, com saps que a Hawaii hi ha volcans?” “Mama, que no te’n recordes que vam llegir un llibre de la Terra, i allà es deia que a Hawaii hi havia molts volcans?” “Tens molt bona memòria.” “Sí”.

“Papa, tu hi has anat, a Hawaii?” “Sí, Laura”. “I a Hawaii, hi havia hawaians?” “Sí que n’hi havia, sí”. “I hawaianes?” “També.” “I què et deien, les hawaianes?” El pare riu. “No em deien res. Aloha, em deien.” “Alooha?.. Pensaven que eres un hawaià?” “Sí, filla, segur. És que jo feia una pinta de hawaià...” “Ah, val. I quins animals hi havia a Hawaii? Hi havia peixos?” “Sí, n’hi havia molts, de peixos.” “I dofins?” “També hi havia dofins.” “I taurons?” “I taurons.” Busca taurons al sac de les joguines, sense gaire èxit. Hi troba un peix de color rosa, se’n alegra i continua preguntant. “Papa, i tu tenies por dels taurons?” Contesto jo: “No, Laura, els taurons tenien por del papa, perquè sabien que a Cuba havia menjat tauró a la planxa”. “Havies menjat tauró a la planxa, a Cuba?” “Sí.” “I ells ho sabien, i et tenien por?” “No, no em tenien por, els feia pena, perquè estava molt prim i no era bo per menjar.”

Ara sembla preocupada. “No trobo res que pugui ser l’aigua.” Li dono una samarreta lila. “Lila no pot ser, seria aigua bruta.” Li porto un pijama blau. “Massa clar, no pot ser un blau tan claret”. “Laura, és la meva última oferta, o tens aquest blau, o no en tens cap.” S’ho pensa i l’agafa. Havent solucionat el problema de l’aigua, torna als animals. “Papa, quins animals més hi havia a Hawaii?” “N’hi havia de tot.” Troba un poni, una abella i una tortuga al sac de joguines. “Tots aquests?” “Sí, tots aquests. I també hi havia dragons.” Intento intervenir per informar el públic que de dragons no n’hi havia, tot i que mai no hi he anat, però no em fan ni cas. “Sí que n’hi havia, de dragons. I sí que hi has anat.” Deixo passar el tema dels dragons i m’interesso per la segona part de l’assumpte. “Hi he anat, a Hawaii? Quan?” “Avui, mama. Avui.”

(Publicat a la secció "Parlem?" del Butlletí de la Universitat d'Andorra)

dimecres, 24 de novembre del 2010

Chicken at work

Hi ha molta gent que té literatura instructiva als lavabos. Nosaltres no en som cap excepció. Al lavabo petit, a sobre d'una capsa de plàstic blanc (ara que hi penso, no sé què tenim a dins, sempre està tancada) hi jeuen un manual de golf per a principiants, un comentari il•lustrat a "Evgeni Onegin" de Puixkin i un divertidíssim llibre per a gestors de projectes anomenat "Pasturant pollastres" (Herding Chickens). També podria significar "Pasturant gallines".

Ara mateix, mentre ho escric, estem tenint una discussió semàntica amb el meu home, enginyer informàtic i cap de projectes, sobre el sentit de la paraula "chickens" al títol del llibre, i la possible traducció del terme "chicken" amb la paraula castellana "pollo", que en el seu context quotidià significa "un problema". Crec tenir dubtes prou fonamentats sobre la possibilitat de traduir la frase habitual entre els meus amics i coneguts "hoy hemos tenido un pollo en el trabajo" com a "today we've had a chicken at work". Fins i tot la versió catalana de "avui hem tingut un pollastre a la feina" no m'acaba de sonar bé.

Això no obstant, l'argument d'en Jordi és prou sòlid. La feina en qüestió és la seva i no la meva, i es veu que habitualment consisteix en gestionar problemes i no pas en pasturar gallines, tot i que sospito que les dues tasques no tenen per què ésser mútuament excloents. Segons l'entenc jo, la idea de pasturar gallines s'aproxima al conegut concepte anglès de "pasturar gats" (herding cats), de vegades aplicat a la política. En ambdós casos, es tracta d'una feina inacabable i desesperant que requereix inventiva i esforç. El problema s'agreuja amb la circumstància que ni l'un ni l'altre no hem acabat de llegir l'esmentat llibre sobre la gestió de projectes. Només sabem que és bo a base de llegir-ne fragments.

Ja ho sé, el terme "bo" emprat aquí és molt relatiu. Tots els llibres d'aquesta mena són compendis de dictaments del sentit comú. Però ja se sap (i sempre ho repeteixo) que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i normalment no fa mal repassar les idees que li corresponen. A més a més, utilitza l'argumentació "ad absurdum", i inclou consells sobre la pèrdua més efectiva de temps, el mite del multi-tasking (ja sabeu, aquella gent que escriu els informes, parla per telèfon i menja l'amanida mentre condueix) i instruccions per a que les reunions durin eternament que trobo encertades. I sobretot, ens recorda que el camí més cert cap al fracàs és el de no tenir cap pla d'acció.

És cert. L'última vegada que vaig tenir una conversa sense cap pla d'acció, la hora se'n va anar en orris. I la penúltima vegada, també. Els meus llibres del lavabo no arriben a tenir en mi l'efecte desitjat. Potser hi hauria de tenir la “Crítica de la Raó pura”, a veure si ens instruïm.

(Publicat al BONDIA el 24 de novembre del 2010)

divendres, 19 de novembre del 2010

Dona, pobre, estrangera

Fa uns mesos, Teresa Colom parlava a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra sobre les desavantatges que pot portar el fet de ser dona, jove i bonica. En aquells moments no m’hi vaig identificar gaire. No represento cap bellesa – o, dit en altres paraules, sempre he sigut menys bonica que m’agradaria ser. Fins i tot quan era jove, no se’m veia jove. Recordo que quan tenia vint-i-tres anys, els meus alumnes em demanaven si en tenia trenta. Ara estic arribant “a la meitat del camí de la vida”, i a les cafeteries em diuen “senyora”.

Per últim, em sentia molt bé sent dona. Sabia que hi havia dones mal pagades, que en alguns sectors laborals teníem menys possibilitats de promoció, però també tenia present que les dones metges, advocades i arquitectes no cobraven menys que els seus col·legues homes, que al món de la música, de la moda i del cinema ser dona no representava cap inconvenient, i pensava que a les altres esferes de la vida social, al cap i a la fi, tot depenia de les persones. Si eres una persona forta, alegre, tranquil·la, arribaries allà on volies arribar.

De vegades, però, tendeixo a canviar d’opinió. Avui mateix, estàvem en el dinar col·loqui amb Raül Romeva i Francesc Pané, convocat pels Verds d’Andorra i obert al públic general, quan un amic periodista m’ha vingut a saludar un moment, i comentar tres coses: que sóc de dretes, que escric massa, i que els meus articles de fet els escriu ell. La última part me l’he pres com una floreta exòtica, perquè com a mínim deu significar que li agrada allò que escric: si no, no ho voldria vendre com a seu ni en broma (escriu molt bé). No queda gaire clar per què voldria fer-me l’estrany favor de signar amb el meu nom, i amb quina moneda li pagaria si se’n donés el cas, però suposo que la intenció, fos quina fos, era bona.

Tanmateix em va fer recordar com fa més d’un any, a l’estand de l’associació Casa Rússia a la Fira d’Andorra, una senyora andorrana summament amable em va preguntar qui em corregia el català dels articles signats per mi que sortien als diaris. Al principi, no vaig entendre la pregunta, i li vaig dir que els mitjans de comunicació disposaven d’un equip de correctors, però després el sentit es va fer evident: de fet, volia preguntar qui traduïa els meus articles cap al català – del castellà, o de qualsevol altre idioma en el qual els estrangers s’explicaven amb facilitat. Els estrangers, al seu univers, no parlaven català, o si més no, no l’escrivien.

Sempre serem estrangers. Sempre – fins a un cert punt – es dubtarà si el que dic, ho dic veritablement jo, si no sóc un pseudònim del meu marit o fins i tot d’un amic benintencionat. Això és com quan diuen que Margaret Thatcher representava els valors masculins, i no femenins, a la política. Des de quan, jo pregunto, des de quan els valors – més bons o més dolents, indistintament, - tenen atributs masculins i femenins? I si en tenen, com es distribueixen entre gèneres?..

L’altre tema és el de ser de dretes. No crec que se’m pugui acusar de cap extravagància característica de l’extrema dreta de cap país. No sóc, ni he sigut mai, nacionalista, seria estrany esperar que defensi els interessos del gran capital, i no recordo haver-me pronunciat mai en contra de cap política social. Però cal dir que l’extrema esquerra, tot i que en teoria, estèticament, em cau més simpàtica que l’extrema dreta, tampoc no m’acaba de convèncer. Tinc els meus dubtes sobre l’intervencionisme de les administracions públiques, m’espanta l’ateisme entès com a religió, com la creença en l’absència obligatòria de Déu, i valoro els drets individuals per sobre dels drets col·lectius. Com a la majoria de persones racionals, m’agradaria posicionar-me al centre, i no als extrems, però m’agrada la idea de conservar les coses que serveixen, m’agrada la idea de no destruir la tradició i les cultures. Tinc un caràcter més aviat conservador i prudent, i moltes vegades arribo a entendre les propostes de centredreta millor que les de l’esquerra comunista, anarquista o republicana. Quin problema hi ha? Doncs hi ha un problema ridícul: ser pobre i de dretes està mal vist. Amb lo bé que queda un ric d’esquerres, un pobre de dretes queda fatal.

Quan dic que sóc pobre, no vull insinuar que necessiti res. Sempre he treballat tant com he pogut, mentre tingui vida i salut, penso fer-ho. Però també és evident que no sóc cap gran propietària, ni podria viure de la renda si ho volgués fer, ni tinc de qui heretar cap fortuna. Sabent-ho, la gent s’enfada perquè no sóc tan radical com ho demanarien els interessos de la meva classe social, procedència ètnica i militància de gènere. La gent s’enfada perquè no actuo de la manera que demana la meva condició de dona, de pobre i d’estrangera. I reconec – sempre ho dic – que em sap molt greu no poder agradar a tothom. Només intento ser jo mateixa. Ser jo mateixa, i fer-ho tal com ho dicta, en primer lloc, la consciència, i en segon lloc, el cor. Ser jo mateixa, i prou.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de novembre del 2010)

dimecres, 17 de novembre del 2010

Cosins imaginaris

Avui m’ha passat una cosa que gràcies a Déu no he tingut temps de comentar a ningú abans que s’aclarís l’assumpte. En confiança, us l’explico. Avui una amiga meva ha mencionat, inesperadament, que està emparentada amb la família reial de... en fi, amb una de les famílies reials. Ja us sento riure perquè entenc que vosaltres, que sou gent normal i no extraterrestres com la que us escriu, no us ho hauríeu cregut, ja que aquestes coses, si passen, se saben de seguida.

A mi, en canvi, m’ha semblat plausible. Tothom que conec és família més o menys llunyana d’algú famós, o com a mínim famós a Andorra, doncs per què no ho anava a ser ella. A més a més, acabava d’arribar de vacances de la terra dels reis en qüestió, i he pensat: “És clar, havia anat a veure als cosins, com qui no vol la cosa”. I em diu: “Sobretot no ho comentis a ningú, perquè jo ho negaré”. I jo, és clar, d’entrada em poso a tranquil•litzar-la: “No et preocupis, si no vols que se sàpiga, jo no ho dic. No passa res, tothom té alguna cosa rara entre els parents. No l’escollim, la família, ja ens ve donada”. Li ho deia, i mentrestant, rumiava: “Si ja t’entenc, pobreta meva. I tant que s’han de callar, aquestes coses, perquè si no, vindran els paparazzis i no et deixaran ni viure tranquil•la, ni respirar a soles, ni sortir de nit. Per a nosaltres, a Andorra, ja ens aniria bé una mica de glamur estranger, però per a tu i per a tots els teus, seria un incordi.”

D’una altra banda, em sabia greu el que pensava fer en cas que es fes pública la seva connexió familiar. Com se sentirien, els pobres cosins germans, si arribessin a saber que havia renegat d’ells públicament? Per molt reis que fossin, no es mereixien tal tracte inhumà. Potser no eren reis per culpa seva, sinó per accident de naixement. No se’ls podia fer un lleig d’aquesta forma. I naturalment, li he dit més o menys el següent: “No pots renegar de la família. Intentarem mantenir-ho en secret, però si mai se sabés ho hauries d’afrontar amb coratge. Segur que són bona gent i t’ho agrairan de cor. I no passa res que siguin reis.” I és clar, aquest és el moment quan em diu: “Ja veig que t’ho has cregut. Rectifico. Era broma. Estàs com un llum.”

I té tota la raó. Ho estic. És evident que acabo de guanyar el concurs a la russa més crèdula de les Valls d’Andorra. Però mantinc el que deia abans: no es pot renegar de la família, sigui quina sigui. Podem assemblar-nos-hi més o menys, però hem de reconèixer el seu valor. Els nostres pares, germans i avis són nostres, i cal estimar-los. Ara bé, si es tracta d’uns cosins imaginaris, no cal.

(Publicat al BONDIA el 17 de novembre del 2010)

Tirans

Recordo el que deia l’inoblidable Patrici del llibre “Guàrdies! Guàrdies!” de Terry Pratchett a l’alcoholitzat idealista Sam Vimes: “Els dolents són bons en una cosa: la planificació. Forma part de la seva descripció de treball. Qualsevol tirà malèvol té un pla per regnar el món. Les bones persones, no sembla que siguin capaces de tenir-ne un”. Segons l’esmentat governant, que veia el poble com una massa uniforme i gris de pecat sense pretensió a l’originalitat, els tirans eren necessaris. Els herois complien l’objectiu de combatre als dictadors especialment cruels, però resultaven absolutament inadequats per a substituir-los. O tal com ho deia, segons les meves fonts no comprovades, Winston Churchill, “aquell qui governa el seu poble en temps de guerra, no serveix per governar en temps de pau”. No he pogut trobar aquesta cita; buscant per “Churchill temps de guerra” (en anglès) al Google, n’he trobat una altra, igualment preciosa, tot i que no ve al cas: “En temps de guerra, quan el que més s’atresora és la veritat, aquesta deu anar protegida pels seus fidels guardaespatlles: les mentides”.

Segons la lògica del Patrici, el problema d’Andorra consistiria en no haver tingut mai cap tirà malèvol. El desordre poc artístic del casc urbà, la quantitat d’immigrants que no s’han adaptat, la falta de diners a les arques de l’estat són una clara indicació de la bondat de la gran majoria dels nostres governants des d’un temps ja gairebé immemorial. Això ens fa propicis a creure en moviments polítics sense projectes clars, en l’esperança que arribin a ser encapçalats per bones persones: a un cert percentatge de la població, el mou la fe. Però per convèncer als qui volen viure còmodes i tranquils, cal una ambició mesurada, una mirada freda i una capacitat de planificació.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

divendres, 5 de novembre del 2010

No vagis a Miami

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)

dimecres, 3 de novembre del 2010

Reeducant les cèl·lules

M'han explicat avui la teoria d’un americà, no sé com es diu però és genial. Resulta que les cèl•lules del cos tenen memòria. Això és lògic i necessari, però es veu que en tenen molta, de memòria: se’n recorden de tot. Tenen el que es coneix popularment com a memòria d’elefant.

A més a més, són costumistes: reprodueixen tot allò al que estan acostumades. Imagineu-vos, per exemple, una persona habituada a estar trista. Bé, resulta que les cèl•lules del seu cos s’acostumen a l’estat de la tristesa. I si un dia, per qualsevol circumstància, s’alegra, les cèl•lules del cos es rebel•len, perquè reclamen la seva porció habitual de tristesa a la qual estan addictes, i xof!, un altre cop es posa trista per no contradir els usos i costums del seu cos.

Es necessita tot un cicle de reeducació per vèncer l’addicció a la tristesa, a la ràbia, a la desesperació... A poc a poc, acostumaràs les cèl•lules a l’estat habitual d’alegria, tranquil•litat i pau. Així el dia que per casualitat tinguis estrès, et matarà directament, perquè a part del disgust que aporta el fet d’estressar-se, a sobre se’t rebel•larà el cos. Facis el que facis, estàs fotut.

Però almenys mentre no et passi res de veritablement greu, no acabaràs amargat per bestieses. No et posaràs trist perquè sí, ni t’enfadaràs fàcilment. No se’t menjarà la inclinació natural per la ironia, ni t’atabalaràs per una mica de feina. Jo, a partir d’avui, he decidit reeducar les cèl•lules del meu cos per prendre-m’ho tot amb calma. No sé quins resultats tindrà, que prou feina tenen les pobretes amb l’addicció al sucre i la cafeïna que els toca assumir.

Tampoc no sé si puc recomanar-ho a algú altre: al cap i a la fi, he vist a la persona que m’ho ha explicat passar mig minut donant-se copets regulars al voltant de l’orella dreta. Diu que ho feia per visualitzar les coses bones que li havien de passar.

(Publicat al BONDIA el 3 de novembre del 2010)