dimecres, 28 de juliol de 2010

Lilàs

Un dels meus amors més llunyans i mai materialitzats fou Georges Brassens. Naturalment, mai no el vaig conèixer en persona. Quan va morir, jo estava estudiant a l’escola primària de la província russa: l’any 1981, jo tenia set anys. No vaig començar a aprendre la llengua francesa fins a la secundària; els meus pares tampoc no parlaven francès, l’aprenentatge d’idiomes a Rússia solia ser força limitat. Llegien textos tècnics en anglès, relacionats amb la seva professió, i potser una mica de poesia. De francès, en canvi, rien de rien. Jo, quan llegia “Guerra i pau” – un dels pocs llibres que teníem a la casa del poble, i des dels onze anys, aproximadament, en llegia fragments, puntualment cada estiu – intentava desxifrar les parts escrites en francès comparant-les amb les traduccions russes a les notes de peu de pàgina. Era divertit, però poc fructífer.

La meva primera professora de francès tenia un nom rus, li dèiem Anna Ivànovna, utilitzant el nom i el patronímic, com és costum a Rússia (segons aquest sistema, em dic Alexandra Serguèievna, cosa que significa “Alexandra filla de Serguei”, doncs ella era “Anna filla d’Ivan”), però era francesa, nascuda a França. Des d’un bon principi, quan encara no parlàvem ni enteníem l’idioma, ens va fer aprendre poemes i cançons de memòria. Més de vint anys més tard, encara puc recitar, amb una certa precisió, com “Maître Corbeau, sur un arbre perché, tenait a son bec un... fromage”. Fèiem una pausa teatral abans de la paraula “fromage”, suposo que per demostrar que el formatge era un simple exemple del que el Mestre Corb podia haver tingut a son bec. Me’l imaginava,el Mestre Corb, vestit de gala, amb expressió seriosa i cara de Louis de Funes. Maître Renard, en canvi, era el respecte personificat, tot i que estava concentrat en el seu objectiu. Moralitzava amb una bona educació descomunal: “Mon bon monsieur, apprenez que tout flatteur vit au depense de celui qui l’écoute”. La mateixa professora ens va introduir a Brassens. Vaig passar la meva adolescència aprenent de memòria les cançons de molts anys enrere, entre les quals destacaven “L’auvergnat” i “La mauvaise réputation”.

Els lilàs creixien al nostre jardí i sempre teníem aquestes flors a la taula del despatx o de la cuina. Crec que a la meva mare li agradaven especialment, tot i que ella, d’altra banda, estimava totes les flors. Crec recordar que l’aroma de les seves fragàncies preferides – de la marca Christian Dior – s’assemblava força a la de lilàs. Però una part del meu amor per aquestes flors de color lila o blanc –que de nens fins i tot en menjàvem quan en trobàvem una de no sé quants pètals, ja que se suposava que menjar una d’aquelles flors d’un número determinat de pètals portava bona sort – ve de la cançó de Georges Brassens, de l’any 1957. “Et le temps est un barbare dans le genre d’Attila”. Per a mi, Brassens amagava una profunda i eterna felicitat fins i tot a les cançons més tristes. Qui no ha desitjat endinsar-se en el món de l’amor més profund escoltant “Il n’y a pas d’amour heureux”?.. Qui no ha desitjat ser distint de tothom, anar contra corrent, escoltant que “la musique qui marche a pas, celà ne me regarde pas”?.. Desprès anàvem tots en una fila disciplinada, al cap i a la fi, érem nens russos. M’agradaria poder dir que aquelles cançons de George Brassens havien cultivat en mi, de ben petita, l’amor per la llibertat. Però el que més van cultivar en mi, és l’amor per l’amistat, i per la llengua francesa. Encara aprenent els meus verbs irregulars, intentava pronunciar les “erres” com Brassens, i imitava – suposo que sense gran èxit - l’accent del sud, del Midi francès. Després, ja a Moscou, a la universitat, havent començat a aprendre castellà, vaig passar vàries hores escoltant la versió de Paco Ibáñez d’aquelles cançons que m’agradaven tant.

La cançó que porto cantant tot el dia d’avui no té cap moralitat ni context polític. “Quand je vais chez la fleuriste, je n’achète que des lilas”. M’agrada la seva malenconia, potser perquè en vaig menjar tantes, d’aquelles flors d’un nombre indeterminat de pètals, potser perquè em sento feliç. Amic lector, t’envio una branca de lilàs: a Rússia, eren flors d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 28 de juliol del 2010)

dissabte, 24 de juliol de 2010

Les flors i la bellesa


Foto: Reinaldo Márquez

Com a una bona russa, percebo la relació íntima i inseparable entre les flors i la bellesa. Allà on vaig néixer, les flors es regalaven per a qualsevol ocasió. Començava l’any escolar: tots els nens i totes les nenes portaven uns gladiols (habitualment tres) o un ram de crisantems a les seves mestres. Era tradicional. Suposo que les mestres (dones) rebien més flors que els mestres (homes), però no us ho puc assegurar: a la meva escola, que jo recordi, totes les mestres eren dones... Anaves al poble –i tornaves, en autobús, carregada de tulipes, narcisos o peònies del jardí de l’àvia, segons el moment de la primavera o de l’estiu. També portaves pastanagues, bolets o maduixes– però les flors no hi faltaven. Feies tot el trajecte de quaranta, cinquanta minuts, moltes vegades de peu (els autobusos eren barats, però anaven plens), envoltada de la seva aroma. Lògicament, devien haver-n’hi altres, d’olors, moltes i menys agradables, però l’olor que jo recordo, per molt que devia haver estat barrejada amb la suor de la multitud i els fums de gasolina, és inconfusiblement floral. En arribar a casa, les flors s’havien pansit, però les posaves a l’aigua i tornaven a viure.

A la ciutat, els col·legials, organitzats amb l’habitual i ferma disciplina de l’escola comunista (no tan diferent de la religiosa com es podria imaginar) anàvem a plantar arbres als parcs, però la sensibilitat ambiental no incloïa la idea que plegar flors podia ser dolent. Potser no tocàvem algunes espècies protegides en particular, però sovint era qüestió del sentit comú: collies les mateixes flors que la mare o l’àvia (les margarides, les agafaves, les campanetes blaves, no). No era qüestió de trobar flors rares, però plegar flors era tan bo com era bo i fins i tot festiu menjar carn (tot i que no se’n menjava gaire, per raons de preu, i molta gent religiosa se n’abstenia durant certes èpoques de l’any, no érem vegetarians per convicció, en absolut), com era bo tenir molts llibres (no es considerava un insult als boscos i un assalt als pulmons dels múltiples habitants del mateix petit apartament, sinó un signe d’alta cultura).

Les floristeries de la ciutat no utilitzaven esprais ni conservants; no es feien rams ni composicions florals, llevat que es tractés d’un funeral o d’una boda. La teva composició la feies tu mateixa, amb unes herbes verdes decoratives que podies escollir al teu gust. Hi havia normes, poques però rígides: sempre un nombre senar de flors. Mai dos o quatre: només als cementiris, per als morts. Sempre flors fresques, mai de plàstic. Les flors grogues es consideraven un emblema d’engany: “si el teu xicot et regala flors grogues, t’enganya”. No sé a qui se li podia acudir regalar flors grogues sabent això, però de narcisos i de tulipes grocs, en regalàvem uns quants, amb una felicitat que ignorava les nostres pròpies supersticions. De nens, fèiem garlandes precioses de pixallits grocs per a nosaltres mateixos i totes les nostres famílies, i no protestava ningú. Érem contradictoris en les nostres creences. Compràvem flors en tantes ocasions que intueixo que devien ser ridículament barates, com tantes altres coses de l’època soviètica que per alguna raó sortien pràcticament gratis a la ciutadania mig afamada. Gairebé ignoràvem l’existència de les flors tropicals: totes eren de la regió. Anaves a visitar la tia: li portaves un grapat de nomoblidis de camp. La teva germana tornava del viatge a Moscou: a l’arribada a l’aeroport o a l’estació del tren l’esperaves amb set clavells. Convidaves els companys de classe a celebrar el teu aniversari: acabaves amb seixanta roses salvatges. Sorties a passejar sola: et regalaves violetes o lilàs.

Quan ve la meva mare, em compra una rosa. No hi puc fer res; vol introduir un toc d’harmonia a la meva vida, i crec que ho aconsegueix. Per una raó que no acabo d’esbrinar, aquí, a Andorra, si em compro flors, em sento un xic culpable, se’m fa estrany passejar pels carrers amb una flor quan no és cap dia de Sant Jordi. Però a Rússia es fa, i molt poques vegades, jo mateixa em compro una rosa blanca o vermella, habitualment a la floristeria darrere de l’Escale que té el programa d’ofertes: “Les flors, més sovint”. Aquí, quan es regalen flors, gairebé sempre es regalen rams, i els rams més macos que he rebut a la meva vida crec que havien provingut de la “Floristeria del poble”, d’Encamp...

Gaudiu de la bellesa, els efímers moments d’estiu. Tots els moments són eterns quan són una font de plaer.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de juliol del 2010)

dilluns, 19 de juliol de 2010

Festes majors


Foto: Reinaldo Márquez

Una de les coses que em falta a Andorra són símbols percebuts com a símbols per la major part de la població. Vinc d’un país on l’art de la propaganda política s’ha elevat a un grau superior, i fins i tot els nens passaven per un adoctrinament que es deia “símbols i rituals”. La situació a Andorra és diferent. Mireu la quantitat de banderes nacionals que els particulars treuen al carrer (estareu d’acord que són poques). Des de l’escola andorrana es fan esforços per canviar-ho: fins i tot els més petits reconeixen la successió del blau, groc i vermell com a “colors d’Andorra”, però veurem els resultats d’aquí a uns anys. Els esdeveniments de l’any que semblen tenir més contingut simbòlic, a part de les celebracions de Meritxell i de Canòlic, són les festes majors: el conjunt de tallers per als infants, castells de focs, concursos de menjar flams i balls de nit.

Com més crisi, més celebracions necessitem. Com menys pa, més circ. En la profunditat del meu cor m’oposo a les atraccions de fireta: trobo que són una font de soroll i de perill i un assalt espectacular a l’economia familiar. Qui haurà relacionat aquell transport peculiar que no et porta enlloc, sinó que dóna voltes com si estigués entrenant la canalla per a viatges espacials, amb les celebracions de les festes de sants patrons dels pobles? I ara que hi som, ¿per què tots els sants patrons semblen haver nascut (o mort) a l’estiu? ¿O potser celebrem el dia de la fundació dels pobles (també convenientment fundats tots als mesos de juliol i agost)? Per a un observador foraster, les nostres celebracions es deuen presentar com una festa de contaminació acústica i lumínica i pèrdua d’energia: tot un emblema de desenvolupament insostenible. Per a una persona que hi participa, són una font d’alegria.

¿Per què se celebren, les festes majors? ¿Per què se celebren, si ens hi posem, les festes? ¿Què és això de les festes? ¿Per què necessitem sortir de la rutina, a intervals cíclics, per recordar un esdeveniment passat que va ocórrer, segons nosaltres, “aquest mateix dia”? ¿Què ens importa, si va ser “aquest mateix” dia o qualsevol altre? Entenem que les festes, els aniversaris, les dates destacades són importants perquè se celebra quelcom que ens ha fet feliços. Però ¿i què ens ha fet tan feliços perquè se celebri una festa major? I ¿per què, en aquesta ocasió, necessitem fer coses que no fem habitualment, “celebrar”? Els rítmics moviments de cos efectuats a hores de la nit quan el que acostumem fer és dormir, combinats amb una estimulació acústica intensa i una intoxicació etílica pràcticament obligatòria, són una mena de ritu pagà religiosament observat de generació en generació. Per a tota una sèrie de famílies treballadores i responsables, “sortir per celebrar la festa major” és una norma sagrada, la desviació de la qual indica un caràcter problemàtic i tancat. ¿Per què hi assignem especialment uns dies del nostre calendari? Mai no ho he entès, tot i havent observat la tradició tota la meva vida. Tinc la impressió que en una gran part dels casos es tracta d’una despesa pública important –¿és justificada? ¿O potser m’equivoco– i, de fet, es guanyen diners amb les festes del poble? És possible. Tinc la impressió que es perden, però potser, al contrari, es guanyen. Ho entendria si les festes majors (i menors) fossin un atractiu turístic internacional, si els italians o els canadencs (posem per cas) vinguessin per participar-hi.

D’altra banda, la màgia perdura. Qui no s’alegra quan es comencen a penjar les banderetes de colors? El dia que vaig veure el castell de focs d’Escaldes-Engordany per primera vegada –fa dotze anys, si mal no recordo– vaig pensar que era l’espectacle més bonic del món, aquelles palmeres de foc i flocs d’estrelles fugaces. Per molt que en coneguem l’estructura, els gegants ens fascinen –per molt que sapiguem que hi ha una persona de carn i ossos ballant a dins, la qual només ens interessa com a ànima del gegant. Darrere dels mecanismes artificials, teatrals, hi ha coses reals. Són els moments de l’any quan hi ha més vida al carrer, moments de trobar-se amb gent, de saludar tothom i alegrar-se’n. Els concerts nocturns canvien l’estructura de la nit, i sempre pensem que amaguen una promesa de felicitat futura, desconeguda. Fa deu anys, la nit de Festa Major de Sant Julià, el meu home em va demanar si volia casar-me amb ell. Felices festes.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de juliol del 2010)

diumenge, 11 de juliol de 2010

L'amour, toujours l'amour, forever and ever and ever


Foto: Reinaldo Márquez

Aquest estiu, el Museu del Tabac (a Sant Julià de Lòria) i el Museu del Perfum (a Escaldes-Engordany) ens ofereixen una mostra de l’art de Niki de Saint Phalle, una petita finestra al seu món irònic i fantàstic, esfereïdor i joiós. No us espanteu amb les serps i els dimonis: la seva creadora ha viscut molts anys plens de felicitat. No us deixeu enganyar amb els colors alegres: és un cant d’amor i de la vida nascut com una Venus tremolosa sortida de les ones de l’Oceà, fruit de la seva fecundació accidental i brutal.

Com neix un esperit lliure? Com arribem a ser allò que voldríem ser, com superem l’etapa d’un horror mut, i ens presentem al món, primer com a patidors eterns que necessiten explicar-se, fent-se paraula, fent-se art, i poc després, com a nosaltres mateixos, en tota la nostra realitat despullada, salvatge i ingènuament bonica? Aquells dragons dels nostres somnis, i totes les bestioles verdes de boques obertes, es converteixen en símbols de sort, atrapats en els suports que utilitzem per materialitzar-los (paper, argila, rajola).

Les catedrals gòtiques es decoraven de gargulles, per espantar els esperits malignes. Molts pobles, moltes tribus adopten la imatge de l’animal, ocell o peix que més perill representa per a ells com a talismà, escut o tòtem, per a la seva protecció, la seva bona sort. Cada guerrer sap que per no tenir por d’un lleó, has de pensar com un lleó, i Niki de Saint Phalle és una guerrera innata, intuïtiva. La història de les seves creacions artístiques és la història de Moby Dick, des del començament, quan crea les seves “pintures disparades” que, segons el comissari de l’exposició Stefano Cecchetto, representen una etapa especialment original de la seva trajectòria artística, “una invenció genial”. “De la mateixa manera que Miquel Àngel arremet amb el martell contra l’escultura de Moisès per incitar-lo a parlar”, continua l’historiador, “Niki dispara per difondre la pintura, per fer “cantar” l’obra”. Niki de Saint Phalle comença la seva creació del món per via de la destrucció dels seus fonaments existents, i descobreix, en si mateixa, una capacitat d’invenció pràcticament il·limitada.

Val la pena llegir sobre Niki de Saint Phalle: tot i sent una vida tristament marcada per una sèrie d’experiències tràgiques, és una vida d’una somniadora i guanyadora. Entre d’altres detalls curiosos, estem parlant de l’alumna expulsada d’una escola privada per haver pintat les fulles de guix que cobrien certes parts de les estàtues del jardí de l’escola de color vermell, d’una directora de cine que ha representat la guerra on les armes són òrgans masculins gegants (en forma de diverses armes de guerra, recreades d’una manera molt viva) que disparen i exploten i maten les persones a les quals estan enganxades (en podeu veure fragments a la pel·lícula que forma part de l’exposició al Museu del Tabac). Estem parlant de l’artista que realitzà, l’any 1966 i en col·laboració amb Jean Tinguely i Per Olof Ulvedt, una instal·lació gegant de 28 metres de llarg per 6 metres d’alt, en forma d’una dona embarassada de cames obertes, amb un forat adaptat pel pas del públic visitant, col·locat al lloc corresponent a la vagina. Els interessats en el mecanisme, compreu-vos el catàleg de l’exposició del Museu del Tabac, la foto de l’escultura a la sala del Museu d’Art Modern d’Estocolm, a la pàgina 8, no té pèrdua. Al catàleg, llegim que l’escultura fou realitzada a partir de Gustave Coubert i de la seva pintura més provocadora, “L’origine du monde”.

Des del primer dia de la seva vida artística, Niki de Saint Phalle es disfressa de monstres que habiten la seva genial i torturada ment, per espantar-los, per confondre’ls, per fer-los dubtar, i tal com diu ella mateixa a la pel·lícula titulada “Who is the monster, you or me?”, que es projecta a l’exposició al Museu del Tabac, per preguntar-los: “Qui és el monstre, tu o jo?” Mireu aquesta pel·lícula, feta amb la participació de l’artista i el seu marit Jean Tinguely: ofereix una deliciosa manera de comprendre les motivacions de Niki de Saint Phalle en diferents etapes de la seva vida d’artista. Segons Stefano Cecchetto, la passió per l’art “la duu a la recerca i a la posterior descoberta d’una identitat”, que tindrà “la remor i la ràbia d’una ideologia camuflada en forma de divertiment”.

La sexualitat es troba just a l’encreuament d’allò sagrat i d’allò profà que més revela sobre l’ànima humana. Però a part de les glorioses imatges encaminades a “épater le bourgeois”, hi són l’amor i la mort, la paròdia i la imaginació imparable, il·limitada. Les reaccions que pot produir l’obra de Niki de Saint Phalle són diverses.

El meu home no hi veu res de fosc, i percep el món de Niki de Saint Phalle com a lluminós i divertit. La meva filla de cinc anys està fascinada amb les escultures del Jardí del Tarot, ha reproduït la litografia de l’any 1991 a base d’enganxines, i aquests dies que estem de vacances cada dia em diu, referint-se al catàleg: “Mama, per què no mirem aquelles escultures estranyes?”. Els cors senzills, sincers i purs només hi troben alegria. Sigui com sigui, l’exposició es diu “Joia de viure”: la joia de viure és el que desitjo que hi trobeu. “Les Nanas” són obra de pura tendresa. Trobem els principis d’aquesta tendresa a les serigrafies dels finals dels anys seixanta i els setanta.

“Ahir a la nit vaig somniar que jo era una flor i tu eres una serp, i jo et pertanyia a tu i tu em pertanyies a mi”. Aquest és el text que trobem escrit per sobre de dues muntanyes de sorra amb una nítida lletra de col·legiala característica de Niki de Saint Phalle, a la part de baix de la serigrafia sobre paper Balkis blanc, de l’any 1968.

La serigrafia, que es diu “My love we won’t” (per entendre’ns al context, podríem traduir el títol com a “Amor meu, no ho farem”), es troba a la sala “Love” de la petita i preciosa exposició de l’artista al Museu del Tabac, oberta des de fa dues setmanes i fins al mes d’octubre. Aquesta sala està dedicada al seu marit i amor de la seva vida, Jean Tinguely, coautor d’una sèrie d’obres entre les quals jo ressaltaria “La fontaine Stravinsky” de la plaça del Centre Pompidou, a París. “Niki i Jean”, diu Stefano Cecchetto, “van ser la parella explosiva que va revolucionar l’art del segle XX”.

No us comento res de les escultures en petit format que podeu veure a les fotografies: parlen per si mateixes. Val la pena apropar-se al món creat per Niki de Saint Phalle: potser us farà conèixer a vosaltres mateixos una mica millor del que us coneixíeu abans. Bona sort!

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de juliol del 2010)

dijous, 8 de juliol de 2010

La Mestressa de la Muntanya de Coure (II)

Estimat lector,

Hi ha dies que penses que vinc d’un lloc autèntic i exòtic, en comparació de la teva Andorra malmesa per les generacions que han patit la passió esbojarrada per fer-se riques. Penses que érem pobres, i per això feliços. No hi ha res de més allunyat de la veritat. Sí, érem pobres, en comparació de tu i dels teus –amb això vull dir que el meu pare era metge, la meva mare, enginyera, i no teníem cotxe ni bicicleta, i durant els primers deu anys de la meva vida només vaig veure el mar una sola vegada–. No passàvem gana, mai no n’he passat, però segons quins dies el menú es limitava a cereals cuits i patates fregides, i tinc a la memòria –i si és fals, que em corregeixi la meva mare– que m’alegrava quan hi havia peix o pollastre per dinar. No distingia els peixos: el peix era peix i el formatge era formatge, sense necessitat de definir-ne la classe. Érem feliços, perquè tothom esdevé feliç quan se li treu l’esperança d’una felicitat més gran que la present. Érem feliços perquè havíem arribat a la felicitat més gran que ens podíem permetre sense fer-nos una obscura carrera política, o emigrar sense l’esperança de tornar enrere. Estàvem contents amb allò que teníem, perquè tot allò que no teníem estava tan lluny que no hi havia cap sentit de començar-hi a somniar. Però no és veritat que no volíem fer-nos rics; no érem sants, simplement érem pobres, i t’asseguro –t’ho asseguro per experiència personal– que la pobresa voluntària, la pobresa de sant Francesc, aquella Santa Pobresa que sempre havies volgut posseir, desfent-te de totes les possessions i marxant de la casa pairal amb un llibre i un matalàs, és ben bonica. Deixar-ho tot enrere, sermonejar els ocellets, deixar que els llops i els isards s’apropin a tu i no es facin cap mal entre ells, i viure dels fruits del bosc, i de la llum de les estrelles llunyanes i clares. Quina meravella. El dia menys pensat, em posaré una creu d’argent i tornaré a aquelles estepes mai visitades apropiadament, per fer de peregrina, com Déu mana, per morir-me de fred de camí a alguna meca particular, en un entorn honest, inhòspit i natural.

Àdhuc la nostra pobresa involuntària, aquella pobresa hospitalària i alegre, però normal i corrent, no representava cap estat de gràcia divina. En primer lloc, era una pobresa avorrida. Les nostres possibilitats de diversió estaven força limitades –no t’imagines com es deu haver avorrit una adolescent per haver llegit les obres completes de Dostoievski, incloent-hi les cartes, dues vegades, abans de complir setze anys– i pots argumentar que això ens feia tremendament imaginatius. És ben possible. Però també estem parlant d’un univers de roba vella i molt vella, sense la més mínima idea del que es podria considerar moda, d’una decoració interior de colors més estrafolaris: per esdevenir minimalista, s’han de tenir diners per poder triar el paper i la pintura, les taules i les cadires, i nosaltres vivíem en una trista combinació de les cadires (blaves) més barates amb la taula (d’un blau diferent) més barata, de les estanteries (grogues) més barates amb el paper d’empaperar (daurat, amb uns galls molt vermells) més barat. No vull fer-te pensar que jo patia en aquell entorn, jo hi vivia encantada com en un conte de fades, i encara sóc eclèctica, encara visc rodejada de mobles que no acaben de formar una relació harmònica entre si –però sé que els meus pares no haurien escollit ser pobres. Vivíem en un estat d’igualtat forçada d’una ciutat de província llunyana, bastida a l’estil bureaucratie sovietique...

Com tots els pobres del món, els meus compatriotes tenien els seus contes de la troballa del que a Andorra es coneix popularment com una olla d’onces d’or. Als contes més populars de la regió, recollits per Bazhov, hi apareix l’esperit muntanyenc –una dona vestida de verd, de vegades sota una màscara d’escurçó o transformada en una serenalla, sargantana– que indica als pagesos on es troben les pedres precioses, indica als artesans la millor manera de treballar la malaquita per aconseguir treure’n les vertaderes flors de pedra, i a canvi s’emporta la seva capacitat de raonament, els torna bojos, o els troben morts. En una variant d’aquest conte, en lloc de la Mestressa de la Muntanya hi apareix un Cèrvol de Peus d’Argent. A la meva regió, la regió de les mines d’or i de maragdes, de quantitats importants d’altres pedres precioses i semiprecioses, el somni de la riquesa coincidia amb el somni de les coses belles, o si més no, simplement de la brillantor. Un pagès mai no troba uns papers que li adjudiquen terres i fàbriques: li apareix una dona alta, verda, transparent, i li indica on s’amaga l’or. Amb la caiguda del comunisme, a l’època dels nous rics, la nostra passió per la brillantor s’ha fet particularment evident. Un pobre amb diners apareguts per la voluntat inesperada de la Mestressa de la Muntanya de Coure és més perillós que un ric acostumat a ells. Si un dia t’agafen ganes de viatjar, visita Ekaterinburg i ja veuràs. I si estic exagerant la teva capacitat de desplaçament voluntari, queda’t allà on pares, i un dia –no gaire llunyà, aquest dia– ja t’ho explicaré.

(Publicat al BONDIA el 7 de juliol del 2010)

dissabte, 3 de juliol de 2010

El sol de mos amors llunyans


Foto: Reinaldo Márquez

L’estiu no sembla haver arribat. Quasi cada dia cauen tempestes, i ens oblidem que, de fet, aquest és el nostre estiu: plujós i calorós, amb canvis radicals de temperatura el mateix dia. Un capritxós estiu de muntanya. Tot i així, aquest any és diferent. En realitat, cada any és diferent. Amb cada pas d’una estació a l’altra, i sobretot amb l’arribada a les fites com Sant Joan i com Nadal, percebem els vents del canvi en tot el que constitueix les nostres vides. Quedem convençuts que ara mateix, amb l’agulla que acabem d’enfilar, com diu el poeta, “amb un fil d’un propòsit” tàcitament fet, ho apedaçarem tot. La vida serà joiosa, les barques arribaran a port i els pelegrins desconsolats trobaran el que buscaven: sí, la pau. Però els prodigis no es compleixen, “i som on som”, “i els anys passen de pressa”.

El riu baixa amb força. Jo, quan vaig arribar a Andorra, pensava que el Valira no era un riu pròpiament dit, que un riu que feia menys d’un quilòmetre d’ample no comptava com a riu (sóc un exemple rigorós del que es coneix com “la misteriosa ànima russa”, o sigui, clar i català, una exagerada). Però ben aviat vaig entendre que es tractava d’un torrent imparable i, sobretot en època de pluges intenses, molt perillós. Quan vaig saber que era perillós, ràpidament va adquirir, a la meva poruga ment, l’estatus de riu. Suposo que no és un tret puntual, característic d’uns covards selectes, –com una servidora– sinó que gairebé generalment humà...

Per molt que ens convencem que “small is beautiful” i parlem de l’encís de les coses petites i fràgils, el millor camí que un objecte, país o fenomen petit pot emprendre per convèncer-nos de la seva rellevància, importància, i de vegades fins i tot el simple interès, és arribar a tenir un poder que no podem controlar. Esdevenir, en una paraula, perillós. Això no necessàriament significa “letal”, sinó que es tracta d’aquella capacitat intrínseca de “fer respecte”, un respecte justificat o irrisori, però clarament percebut. Si sou objectivament perfectes, però la gent no us pren seriosament, potser no sou prou perillosos. De fet, és bo.

Eternament, ens qüestionem si el que impera a la terra, la llei de vida, tot el que ens ocorre, és el producte de la cega necessitat, casualitat, en diuen, o el fruit de la raó que ho guia tot. Sigui com sigui, l’home –ho dic sense voler entrar en la guerra dels sexes, en el sentit general de “una persona humana”– es rebel·la contra el que percep com el seu destí. Es rebel·la contra les injustícies que veu, contra el regne de la mediocritat... Un moment. Per què, em pregunto jo, a tothom li sembla que la mediocritat sempre surt guanyadora? No hi ha pràcticament ningú que estigui en contra d’aquesta afirmació. Àdhuc, ningú es considera mediocre. La mediocritat sembla existir, i triomfar, per separat de les persones, que són totes meravelloses...

Algú hauria d’investigar aquest misteri. “El concepte de mediocritat a la ment dels europeus contemporanis” podria constituir un estudi antropològic digne d’un doctorat passable. On érem... Sí: ens rebel·lem. Contra la crueltat innecessària que viu en nosaltres mateixos, amb la qual estem condemnats a lluitar diàriament, perquè “el mal es fa sense esforç, naturalment; el bé sempre és producte d’un art”. Ho va dir Baudelaire en una ocasió, i m’agrada molt citar-ho. També ens rebel·lem contra tot el que ens ha forçat a existir, contra la possibilitat d’un “creador” nostre hipotètic (també ho podríem posar sense cometes i en majúscula), i contra allò que hem heretat del nostre “llinatge”, de casa nostra, de la nostra situació social, econòmica i familiar, i contra la vida que tot simplement ens ha “tocat viure”. Volem una unió directa entre l’espai amorf i buit de contingut i alguna cosa que es pugui definir com el sentit del món. Trobem aquesta unió a la poesia i potser també a l’amor. La definim com a felicitat.

Qui sap quant viurem?.. Busquem la joia al temps d’estiu, i la poesia en totes les coses. Siguem allò que voldríem ser. Us deixo amb l’últim vers d’“Els raïms immortals” de Josep Carner, el poema final del cicle “Els fruits saborosos”, què ho diu tot del sentit de la vida transcendit en l’art poètic:

No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de juliol del 2010)