dimecres, 28 d’abril del 2010

Un lleuger teixit de mites

Lluís Duch ens ensenya que el mite és una part inalienable de la nostra biografia més íntima i indestructible. La biografia íntima i indestructible d'un país també es basa en els seus mites: un lleuger teixit de mites personals i familiars, del veïnat, de la parròquia, del cercle social, de vegades partit polític.

Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.

Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.

Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.

Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.

Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.

Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.

(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)

diumenge, 25 d’abril del 2010

Cassigalls


Tant si arriba Sant Jordi com a qualsevol altra època de l'any, sempre es pot trobar una excusa per regalar llibres als nostres éssers estimats –i per suposat, a nosaltres mateixos. La nova edició dels Cassigalls de Sergi Mas és una bona tria, tant per la seva exquisida qualitat literària com per les seves pròpies il·lustracions en tinta negra.

El primer llibre de Sergi Mas que vaig llegir, atreta per l’inusual títol "Les valls desitjades", em va provocar una sèrie d’interrogants ridículs. Jo no coneixia l’Andorra descrita en aquell llibre intoxicant, i anhelava conèixer-la. Quasi delirava amb les paraules d’aquell pobre nen andorrà convertit en un metge francès: “No puc, no duc, no porto cap capsa de pell de bedoll!” Gairebé cantava en veu d’òpera l’ària de “Mare, la roba es crema!...”. No em podia oblidar de la família a la qual li sortí viu del forn el gall nadalenc.

“És veritat, tot això, o s’ho ha inventat?”, preguntava jo al senyor Jaume, l’única persona andorrana i inequívocament gran que coneixia en aquells moments. El meu interlocutor em mirava de reüll i em deia: “Doncs jo diria que s’ho ha inventat…”, i jo no gosava decidir-me si havia d’interpretar aquesta contestació com a desig de guardar el secret ancestral o com una apreciació seriosa sense segones. “Jo el conec, el Sergi, vols que el truqui? No et dirà que no, el podràs entrevistar…” “Sí, si us plau!!!”. “El truco ara mateix. Si vols, queda’t això, està caducat, jo no en faré res” –i em va donar una capseta de paper que duia la inscripció “Pets de Menairó”. Crec que era de la pastisseria Vives. Vaig guardar els “Pets de Menairó” de xocolata caducada com una relíquia summament estranya. Em van fer gràcia; encara els tinc guardats al fons d’algun armari. Gràcies a l’amabilitat del senyor Jaume, dos dies més tard vaig anar a parlar amb el Sergi Mas.

D’entrada, la seva conversa em va sobtar. En Sergi era –i és– la persona més rocambolesca que jo havia conegut a Andorra fins a aquell dia. Recordo que després de la primera mitja hora de la conversa m’explicà la història del lloro del seu pare que anava a veure una amiga de la mateixa espècie per un cordó d’estendre la roba a la casa del costat, i el pare li deia al lloro alguna cosa respecte a això, i el lloro li contestava amb un sentit d’humor, que jo recordi, força negre… Sempre en companyia de gats de tots els colors, dels quals em va quedar a la memòria, des d’un bon principi, la gata Coco, que ell assegurava que era la reencarnació de la seva sogra Quimeta, en Sergi em va fer l’efecte d’un ésser totalment fantasmagòric, d’un menairó o un llimoi, d’un esperit del bosc com a mínim. Recordo com un amic em va explicar que un dels seus alumnes, de cinc anys, un dia es va quedar mirant un arbre del qual queien les fulles. “Què penses?” –li preguntà el mestre, per la qual cosa el nen formulà la pregunta: “Les fulles, com tornen a pujar a l’arbre?” En tot el temps –no gaire llarg ni gaire curt– que fa que conec Sergi Mas, crec que no he deixat de mirar-lo amb l’expressió semblant a la que devia tenir el nen que intentava assabentar-se de com les fulles pujaven a l’arbre. Encara no sé com es fan les històries que acaben sent dibuixos i contes de Sergi Mas. Deu haver-hi una explicació científica, semblant a la del creixement de fulles, però encara no l’he esbrinada.

La crònica d’Andrés Luengo d’El Periòdic d’Andorra, que parlava dels Cassigalls, oportunament anomenada "Les històries de l’últim menairó", començava amb les paraules següents: “Com que és un pou d’històries i, a més, té l’esperit entremaliat d’un dels seus llimois, Sergi Mas (Barcelona, 1930) sempre es treu de la màniga un as.” És cert.

Les històries que explica en Sergi –tant per escrit com dibuixant com parlant com esculpint– tenen un doble fons. Ingènues i fosques, semblantment banals o minuciosament adornades, són unes històries que han de ser llegides –com els seus gravats i dibuixos han de ser mirats– amb tota la seriositat i sentit d’ironia dels quals som capaços. “Què és la veritat, i què és mentida?,” ens preguntava l’autor a la presentació del llibre al Centre Cultural La Llacuna. Quan li van demanar si la seva intenció, en escriure els Cassigalls, era representar Andorra d’una manera particular, contestà que abans d’arribar a les Valls, ja les tenia representades per un andorrà, el seu company d’estudi a Barcelona: “Parlava d'un país verd amb un riu net, i és el que vam anar a buscar”. Ja en fa més de mig segle que viu a Andorra: li ho ha dedicat tot.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 d'abril del 2010)

dijous, 22 d’abril del 2010

Concentració de ferro

Cristina Orduña ha comentat recentment, a les pàgines del Facebook, l’existència d’un punt de vista, defensat per un metge conegut, que la concentració de ferro en aquestes muntanyes modifica la nostra estructura molecular, fent-nos propensos a les depressions. Qüestió de malalties a part, m’ha agradat la teoria; donaria la resposta a algunes de les preguntes que sempre m’he fet sobre la nostra realitat estranya i misteriosa, amb un toc de bruixeria. Les quantitats de ferro que hi ha a les muntanyes activen algun pol del imant interior que tenim; per això, ens atreuen o ens repelen. L’atracció sol ser més discreta. La repulsió aporta resultats que esgarrifen.

Tant per raons de treball com per la meva condició d’estrangera, durant els meus tretze anys de residència a Andorra vàries vegades he tingut contacte amb les persones provinents dels altres llocs del món que venien a passar una temporada en aquest entranyable país dels Pirineus o bé per quedar-s’hi. Solien arribar plens d’esperances i il•lusions, optimistes, enamorats dels paisatges que acabaven de conèixer. Alguns s’adaptaven més o menys de seguida i encara hi són: suposo que jo represento un d’aquests casos, i la història no va d’ells. Però n’hi havia d’altres.

Al cap de dos o tres mesos es posaven pàl•lids i tristos, s’irritaven amb summa facilitat, es queixaven de les mirades de la gent, de les hores de llum, d’un malestar indefinit i es pronunciaven “ofegats per les muntanyes”. En sortir de les Valls, els caps de setmana, els canviava la cara, els ulls adquirien un to més sà, d’un blau cel, d’un marró del bosc, d’un verd d’aiguamarines. Tornaven a desgana, amb el cap acotxat, aixafats, com si es posessin de cop i volta anèmics, com si els faltés aquell ferro que sobra a les muntanyes. Un dia menys pensat s’enfadaven amb els patrons sense que hi hagués hagut una clara raó, s’acomiadaven sense avis previ i desapareixien. Després, els excompanys rebíem correus electrònics de València o del País Basc, correus plens de felicitat extàtica de veure el mar i dormir a la platja, alguna vegada sense feina, alguna vegada havent deixat la sorpresa i desesperada parella al mig de les Valls.

Jo, en aquell moment, vaig dir que les muntanyes feien la selecció de personal. Aquells qui les queien bé, els acceptaven a poc a poc, aquells qui no les convenien, els rebutjaven violentament. Muntanyes arbitràries, majestuoses, capritxoses. Potser l’explicació científica és la concentració de ferro. No en va, diem que quan aconseguim convertir un assumpte en més mundà, més normal, menys tràgic o menys difícil, li hem tret ferro. Potser la tradició de les fargues, a part de la seva vessant del negoci, tenia aquest objectiu ocult: treure ferro a les muntanyes, canviar-les de caràcter, fer-les un lloc més amè, més hospitalari. No en va, l’arribada de les ones d’immigració és posterior a l’època de les fargues. Per això no ens hem de sorprendre de les obres interminables a les nostres carreteres, de la impetuosa necessitat de cavar que semblen tenir tant les companyies privades com les administracions públiques. Ho fan per una raó existencial: inconscientment, el que volen és treure ferro a les muntanyes, fer que siguin un lloc més “mediterrani”, més planer i tranquil, més amè.

(Publicat al BonDia el 21 d'abril del 2010)

Si us plau busqui ajuda

La meva relació amb els aparells mecànics i electrònics, amb tot el que es podria descriure amb la paraula "tecnologia", implica un respecte molt distant. No és pas perquè cregui que a les màquines les caracteritza una fredor especial que mai no substituirà la calor humana. De fet, trobo que les màquines són unes entitats molt intuïtives. Posseeixen una intel•ligència aguda, si bé potser un xic artificial. Senten la por i la inseguretat de la mateixa manera que ho fan els animals, i ho utilitzen contra l’ésser humà indefens. Potser pensen que si no et sents còmode amb elles, les faràs patir, intencionadament o no.

La seva anàlisi no és del tot desencertada. Els quatre últims telèfons mòbils que he tingut han trobat tots una mort violenta, i han estat ofegats, esclafats o greument ferits. Jo juraria que els quatre casos es van produir per quatre diferents capritxos del destí, però com ho expliqueu a un telèfon mòbil? Aquests mòbils intel•ligents tenen una intel•ligència diabòlica. El penúltim que vaig tenir era especialment irritant. El vaig heretar del meu home, qui l’havia canviat per un de nou, encara més intel•ligent: tan llest que el va haver de domar durant uns dies, i sort que és enginyer informàtic i pot amenaçar qualsevol màquina rebel amb desmuntarla. Bé, doncs, durant gairebé dues setmanes el seu nou mòbil, “de nova generació”, li penjava la meitat de les trucades. No sé com se les van arreglar, però ara ja fa temps que funciona i es comporta amb prudència i bones maneres, tret que de vegades, en el transcurs d’una conversa telefònica, decideix trucar a algun altre contacte i organitzar una multiconferència. Jo, mentrestant, vaig començar a utilitzar el mòbil intel•ligent de la generació anterior, i em va fer la punyeta durant tota la seva no gaire llarga vida al meu costat. Tenia la mania d’encendre el GPS en moments inadequats, com per exemple quan algú estava trucant, o quan jo estava trucant a algú, o simplement quan se li acudia fer-ho. També em recordava cada dos per tres que era impossible que em connectés a Internet –com si algú l’hi hagués demanat. Jo, de jove, havia tingut algun amic d’aquests que cada tres mesos mencionava que una relació més íntima entre nosaltres resultaria impossible, tot i que jo no recordava haver-li fet mai cap proposició suficientment indecent. El mòbil feia el mateix, però amb Internet. Un dia va caure i va morir. Un accident desafortunat. Ara torno a tenir un mòbil, un Nokia barat, petit i sense pretensions d’intel•ligència. De moment sobreviu.

Els ordinadors, amb mi, es comporten. Recorden la professió del meu home i m’obeeixen. El primer portàtil que vaig tenir es penjava regularment fins que no vaig començar a sortir amb en Jordi. Després se li va passar com per un toc de màgia. La meva mare, enginyera tècnica, solia arreglar la vella televisió de l’àvia amb una sola mirada. Quan sortia de l’habitació, però, es tornava a espatllar. Les màquines saben qui parla amb elles, i el fet de tenir un diploma en enginyeria ajuda a fer-los saber qui mana. I en el cas de ser de lletres, si no és que disposeu de poders addicionals, us recomano fer cas de les màquines i complir el que us demanen, no sigui el cas que s’enfadin. I quan alguna cosa no surt tal com era prevista, feu cas del savi controlador de la barrera de sortida de l’aparcament del Fener, que té l’habitud de transmetre’ns un consell de summa utilitat: “Si us plau busqui ajuda.”

(Publicat al BonDia el 14 d'abril del 2010)

dimecres, 21 d’abril del 2010

Gotes de sang

Dibuix: Jordi Casamajor

Quan la noblesa celebrava els torneigs cavallerescos i les gotes de sang del rival s’anaven convertint en roses, a la semblança de gotes de sang del Dragó, la tradició d’obsequiar l’estimat amb un feix de paper cobert de paraules encara no havia pres força. La tradició de barrejar el plaer de la lectura amb els plaers carnals no sembla haver aparegut fins l’any 1923.

Aquesta data no està tan allunyada de nosaltres com pot semblar: el meu avi era adolescent. Els esdeveniments de l’any eren variats: al mes de febrer, Albert Einstein, convidat per un altre científic, visità Barcelona, al mes següent, a París, morí la magnífica Sarah Bernhardt, i al mes de setembre, la dictadura de Primo de Rivera a Espanya dissolia el Parlament, suspenia la Constitució i prohibia l’ensenyament del català a les escoles catalanes del territori pertanyent a Espanya.

El mateix any els llibreters barcelonins feren la primera connexió entre la Diada Nacional i el producte del seu comerç, degut a la coincidència de la festivitat de Sant Jordi amb el dia de la mort del Manc de Lepant qui va ridiculitzar, en una obra de geni, la representació de les proeses cavalleresques a l’imaginari del seu segle. Un parell d’anys després, les dones catalanes establien la tradició d’oferir el do de les paraules alienes, elegantment enquadernades, a canvi d’una rosa vermella.

L’any 1995 la UNESCO establí el Dia internacional del llibre. Van fer la connexió entre la Diada Catalana i la data de la mort de Cervantes, segons l’actual calendari julià, i la data del naixement i de la mort de Shakespeare, segons l’antic calendari gregorià: el mateix calendari que l’església ortodoxa encara utilitza, a hores d’ara, per marcar les celebracions. Hi coincidiren morts i naixements d’altres figures literàries inconnexes, entre les quals hi figura Josep Pla, qui també morí el dia 23.

Feliç Sant Jordi.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 21 d'abril del 2010)

diumenge, 18 d’abril del 2010

A Montaigne


Qui tingui orelles, que escolti.
Mateu, 11:15

Ja no distingeixo entre els morts i els vius. Les preocupacions d’aquesta envergadura han deixat de tenir sentit. Tant me fa que ens separin segles. Hi ha distàncies insalvables entre habitants de castells amb les màximes llatines escrites al sostre i –a falta d’una definició més concreta– jo. Si visquessis al Pas de la Casa, o a la Torre de Les Bons, m’evitaries tant com ara que ets un difunt. Així que desvetllaré la malenconia de la teva existència sobrenatural, i et donaré la tabarra. La meva insistència s’enforteix amb la certitud que no contestaràs per demanar que pari. És més: sé que, estiguis on estiguis, si pots sentir-me, m’escoltaràs.

Bé, des de la tendra adolescència, et tinc una certa fascinació. Et trobo pedant, l’extensió que adquireixen les teves reflexions sobre qualsevol subjecte que t’ocupa em cansa, i ni de casualitat he arribat a llegir la quarta part dels llibres que menciones als teus assajos. Les teves cites literàries i referències històriques en una gran part em resulten desconegudes. T’expliques a través dels clàssics i contemporanis, com si les paraules alienes expressessin millor el que tu penses que tu mateix, però en el decurs dels últims vint anys hi he tornat una i altra vegada, estimulada pel record del qual, com deies, naix tot amor.

El fet de començar el llibre dient adéu al potencial lector denota un humor, diríem, força britànic, tot i que si ens haguéssim d’imaginar que el Senyor de la Muntanya és anglès, tots acabaríem sent francesos. Assaboreixo la teva ironia –barrejada amb afirmacions honestes i d’una certa gravetat. És ben estrany que algú que tan allunyat de les passions dominants com tu i, per tant, a judici comú, més sec que una branca seca– es confessi capaç de patir amb el patiment d’altri: i al teu primer assaig del primer llibre –“Per diversos camins s’arriba a fins semblants”– dius que la compassió et commou igual, o fins i tot més, que el respecte.

El teu tan estimat Sèneca encara m’espera; a tu, t’he llegit i rellegit. De tu, intento aprendre a conservar un judici independent, una mirada freda i un sentimentalisme que m’és propi. La teva tolerància i temprança proverbial no formen part del meu caràcter, i l’únic que puc aconseguir és arribar a ser el que sóc. Plató i tu em dieu que no es pot donar la llum a l’ànima que no la té: la ciència no ens obre els ulls sinó que ens orienta.

A l’assaig “Dels llibres”, dius que vols donar-te a conèixer a tu mateix, i no contribuiràs al coneixement que tenim sobre les altres coses. En aquest sentit, procediré per via semblant: per molt que em plagui parlar de tu, el que faré conèixer és a mi mateixa. Aquells que vulguin saber més coses sobre tu hauran de consultar l’extensa bibliografia existent, que inclou el llibre de Stephan Zweig. El teu biògraf et descriu com a lliure i impertorbable: ho ets. No et sabré caracteritzar tan bé com ell. Em són alienes les lluites que estremien les vostres ànimes: ànimes protegides amb un escut de paper, de textos clàssics, un escut que no salva de res i és impossible de llençar. Però parlaré amb tu, de tu, i barrejaré les teves frases amb les meves, perquè les persones que les llegeixin ens critiquin per igual. Et plagiaré: prepara’t. El fet d’haver nascut abans del Copyright va en contra teu. Com tu, donaré la meva opinió sobre totes les coses, incloent-hi aquelles que sobrepassen els meus poders de comprensió i les que estan totalment “fora de la meva jurisdicció”.

Un home que escriu convida els lectors a viure a prop dels seus pensaments. Sé que per a tu, els teus lectors haurien de ser aquella minoria de les “ànimes ordenades i fortes per si mateixes”. Però com ens recorda un digne lector teu, Antoine Compagnon, tot gran llibre és un gran fracàs respecte al seu projecte inicial.

Hem nascut per a buscar la veritat, i ens construïm a través de la lectura. Sense voler, amb naturalitat, –i “omnia quae secundum naturam sunt aestimatione digna sunt”– has prestat les teves pàgines a l’atzar de les lectures d’una ànima desordenada i dèbil, contradictòria, crua. La teva descripció de la tristesa –impersonal i literària– em commou sense mesura. La teva ment de jurista, el teu passat com a home d’acció, els teus elogis a la moderació, em serviran de contrapès.

(Publicat al Fòrum.ad)

dissabte, 10 d’abril del 2010

Repte

Foto: Susanna Ferran, IMAND.AD

Sempre he trobat que la realitat andorrana és singular, molt particular i força paradoxal. Com a exemple del seu caràcter poc comú, es podria citar el fet que en els tretze anys de la meva residència, he sentit més d’una vegada que Andorra es percep com una illa. Les comparacions amb la vida illenca són freqüents i semblen encertades. Les muntanyes són ones gegants. Els autòctons se senten separats del “continent” per una frontera espiritual que em costa descriure. El món illenc és un món tancat, un món que et convida a estudiar-lo a prop, encerclar-lo amb una volta, emprenent un viatge de descobriment.

En Marc Colomines i en Txema Trull fa anys havien donat una volta a Menorca en caiac. El que s’han proposat aquest any és d’una certa manera semblant: es tracta de portar a terme una volta a Andorra en 7 dies. Un equip de 10 riders –esquiadors professionals– buscaran els millors descensos freeride del país durant una setmana, acompanyats en tot moment per un equip de fotògrafs i videògrafs que enregistraran els descensos i la convivència. Tal com llegim a http://www.andorrafreeride.com/ (“Andorra Freeride Week, retransmesa on line dia a dia”), no és una cursa ni una competició. És una aventura, un doble repte –el de l’esquí i el de les noves tecnologies.

IMAND –l’empresa autora de la idea original– és una empresa jove, versàtil i plena d’idees. Es defineixen com a desenvolupadors de continguts audiovisuals; els serveis fotogràfics que ofereixen inclouen fotografia d’estudi, interiorisme, arquitectura, projectes especials, impressió per a col·leccionisme i postproducció digital. Els coneixem com a autors de diversos projectes publicitaris, com per exemple les imatges de la nova campanya de Crèdit Andorrà, les imatges de la web http://www.ordinostudios.com/, les portades dels catàlegs d’Andorra Turisme de l’any 2010 i, per suposat, en la seva faceta principal del primer banc d’imatges d’Andorra, Pirineus i muntanya, especialitzat en imatges d’alta qualitat, afiliat associat del CEPIC, Coordinadora Europea de Bancs d'Imatges.

Actualment IMAND representa 28 fotògrafs. Els seus fundadors, Susanna Ferran i Marc Colomines, van ser guanyadors del Premi Retorn Innovadors 2007, concedit per l’Oficina d’Innovació Empresarial del Govern d’Andorra dins del marc del “The future of Europe Summit” celebrat a Andorra. Els seus reportatges documentals inclouen, entre d’altres, la cobertura del Summit 2009.

Un dels meus amics (entranyables amics!, com diria el flamant Antoni Morell), amant de la saviesa i devot del sant Wittgenstein, em repeteix amb freqüència que “el que es pot arribar a dir es pot dir clarament; i d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. A la meva manera poc filosòfica i poc wittgensteiniana sempre em quedo amb la primera part de la frase. Allò que es pot dir s’ha de dir clarament. Totes les coses que no tenen nom se’l mereixen. La bellesa de la natura espera dels humans que en creïn una imatge que li correspon. La creació d’imatges documentals omple la realitat de contingut simbòlic. Podem dir que aquest contingut sempre havia format part de les muntanyes, només estava esperant que els fotògrafs i els documentalistes el trobessin i hi donessin forma.

El resultat que IMAND desitjaria obtenir de la setmana Freeride és la creació subsegüent d’un llibre de fotografia, un mig metratge (amb el qual els agradaria participar al Festival de Cinema de Muntanya) i una exposició fotogràfica ambulant (els destins de la qual serien Andorra, Barcelona, Madrid i Londres) dedicada a Andorra redescoberta, vista pels esquiadors i pels fotògrafs documentalistes tal com abans no s’havia vist. L’objectiu és fer-ho cada any.

Desitgem-los sort. El que he vist fins el dia d’avui dels treballs d’IMAND em fa pressentir el desenvolupament d’un punt de vista original, d’un traçat d’una nova via de creació de continguts documentals sobre la realitat pirinenca. Donem-los suport, seguint la setmana Freeride a través d’internet, flicker, twitter, facebook i vimeo.

Esperem que els documentalistes aconsegueixin donar una forma innovadora i idònia als continguts audiovisuals de la seva creació, que les seves imatges ens ajudin a entendre el món en què vivim, perquè entendre és estimar. Que ens ensenyin el món transformat en imatges, digitalitzat i fet un símbol. Que ens demostrin el que es pot copsar a través de la barrera d’objectius i pel·lícules. Són joves, són tota una promesa, desitgem-los sort en el camí començat amb empenta i coneixement. El que es pot dir, que ho diguin clarament. I del que no es pot dir, cal guardar-ne silenci.

(Publicat al Fòrum.ad el 10 d'abril del 2010)

dijous, 8 d’abril del 2010

Amb malla i espasa

Una de les meves interlocutores, l’antiga alumna de la mare de l’home que tinc al davant, em va dir que per a ella, aquest personatge irònic sempre serà el nen que va conèixer fa molt de temps, un nen de tres o quatre anys, amb bata del col·legi. Jo el veig d’una manera molt semblant: em recorda als companys de la meva filla el dia de la representació teatral, vestits de Sant Jordi, amb malla i espasa, aquells nens amb ulls de combat i alegria imparable, a l’edat dels quatre anys més destructora que constructiva.

Però no té quatre anys, més aviat en té quaranta i tants, i parla de la política amb aquell toc de displicent malenconia que segons Miquel Martí i Pol, no val per a res, però sempre ha estat distintiu de la crème de la crème de qualsevol societat... Sempre està amb el telèfon: cada vegada que el veig, el truquen set o vuit amics. Agafa el mòbil i comenta l’article d’avui amb un conegut que tenim en comú, em pica l’ullet i responc amb el meu somriure més senzill... Amic! – sempre li dic amic, i el conec de quatre converses. Vam passar de la forma de vós i el lèxic digne de la Batllia directament al vocabulari de companys de col·legi. No coincidim en les idees polítiques; es creu d’esquerres; la seva idea d’esquerres m’estranya; s’enfada amb l’església – ho viu; deu haver estat molt creient. Em veu ingènua i no s’equivoca. En tota probabilitat, no el sé veure tal i com és. Hi ha gent que el coneix de tota la vida i em diu que no sabrien definir-lo.

La sòlida formació filosòfica sempre em fa un respecte comparable amb el que em fan les autoritats de l’ordre: encara no sé explicar la diferència entre Kant i Hegel d’una manera convincent. Tot i així, les seves construccions teòriques em plauen. No tinc la seva intensitat del sentiment – a mi, com diuen els meus crítics, tot em va bé – però entenc la forma que té de mirar la societat d’un lloc extraterrestre, de lluny, com si no hi pertanyés. Pel seu caràcter, vol tenir-ho tot i ara, i quan la vida li porta la contrària, s’enfada. Em diu que no és sectari, i de sectari no en té res, per ser sectari has de tenir una secta, i no en té. No necessita ser un líder – tot i que sí un líder d’opinió, – ja que creu que ser un líder significa condicionar la llibertat dels teus seguidors, qüestiona l’autoritat dels líders. Més que sectari és individualista,– i en això es diferencia de l’Òscar Ribas que sempre escriu com si formés part de totes les reunions de cafeteria, de totes les tertúlies que arreglen el món, de tots els grups que juguen a la botifarra.

Li dec un cafè – o dos: en una hora n’hem begut uns quants. Se’n va a una reunió i l’acompanyo al despatx. Tinc la impressió que viu en una realitat paral·lela a la meva, i aprofito cada instant de l’encreuament de realitats per entrevistar-lo en detall. Em diu que el destrosso a preguntes i té tota la raó.

Diuen que la tendència política de l’esquerra és la que més s’identifica amb la igualtat, en canvi, la dreta té la preferència per la llibertat. Si això és veritat, no és d’esquerres: no pot ser d’esquerres. La seva idea de la igualtat es limita a evitar excessos que maten. En canvi, odia els condicionaments, les dictadures, les opinions que es presenten com a les úniques vàlides, i és possible que no es trobi en tot el perímetre des de Santa Coloma fins a la plaça Coprínceps un adepte més fervent de la llibertat.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de març)

dimecres, 7 d’abril del 2010

Cap de Govern

La realitat supera la ficció. Molts autors ho diuen, i les mares – i els pares – dels nens de quatre - cinc anys ho saben.

La Laura fa els anys al mes d’abril. Sap que el seu aniversari és a la primavera, quan comencen a florir els ametllers. Sap que a la primavera no sol nevar, però fa cinc anys, el dia vuit, just quan va néixer ella, va nevar i molt. Té interessos variats. Alguna vegada pregunta coses que no sé relacionar amb les converses dels pares i padrins. Agafem, per exemple, el tema del cap de Govern. Va començar fa mesos, un bon matí, anant en cotxe cap a l’escola.

“Mama, qui és, el cap de Govern?” “Què dius, carinyo?” “Qui és el cap de Govern ? » « Jaume Bartumeu ». « I després ? » « No sé qui ho serà després. Voldràs dir qui ho era abans?” “Val, qui ho era, abans?” “Albert Pintat, Marc Forné, Òscar Ribas...” “I després?” “Ja veurem”. A la tarda, vaig preguntar a una amiga que té la filla a la mateixa classe si la seva nena li demanava coses semblants. “No, la meva només vol saber com es fan els nens.” “La meva crec que no en parla...”. “Ui! La meva sí, tot el dia. I què feia a la panxa de la mama, i per on va sortir, i per on havia entrat”.

Un parell de setmanes més tard, sant tornem-hi. “Mama, qui és el cap de Govern?” “Però per què m’ho preguntes?” “Perquè volia saber qui és.” “Ja t’ho he dit, filleta. Jaume Bartumeu”. “I quan en farem un altre?” “No sé. Quan hi hagi eleccions, pot tornar a ser el mateix o pot ser l’altre”. “I qui ha de ser?” “No t’ho sabria dir. La Constitució no diu explícitament que hagi de ser el primer de la llista del partit guanyador. El Consell General pot decidir que ho sigui una altra persona”. “Ah sí?” En Jordi, al volant, es fa un fart de riure. Definitivament no serveixo per explicar el món als nens petits.

Passa un mes sense mencionar afers polítics. Ara em pregunta si sóc del Barça o del Madrid. Li dic que sóc del Barça. “Jo també. I qui és el teu jugador preferit?” “I qui és el teu jugador preferit?” “El Messi. És el millor. Saps quin número té?” “No. I tu, saps quin número té?” “Sí. El 10. I marca molts gols”.

Amb el seu pare, té altres temes de conversa. “Papa, demà treballes?” “És clar que treballo”. “I quan acabaràs tota la feina?” “Suposo que mai...” “Papa, quan acabis tota la feina, te’n donaran més”. En Jordi riu. Suposo que és veritat. “Jo, a l’escola, quan acabo tota la feina, me’n donen més”. Juguen al domino, a les nines, al “un, dos, tres, pica paret”.

Amb mi, sol parlar rus; em diu que som unes fades, unes sirenes o unes papallones, segons el dia. L’altre dia, va enviar uns “records gelats” a la seva àvia russa. “Han de ser gelats, perquè som unes fades de neu.” S’interessa per la lluna i pel motiu per què no s’hi veuen els forats. Jo, d’entrada, no l’entenia. “Els forats de la lluna, com és que no s’hi veuen?” Després vaig entendre que parlava dels cràters. “Si la mires al telescopi, veuràs els forats. Si no, no es veuen, perquè és molt lluny.” Em dóna ben poca conversa en llengua catalana, però l’altre dia, berenant, asseguda al sofà, hi torna: “Mama, com es fa un cap de Govern?” “Votant”. “I tu, vols ser cap de Govern?” “Jo tinc una altra feina. Potser tu seràs cap de Govern?” “No. Jo vull ser nedadora. Mira com nedo.” I ens fa una demostració de natació en sec, entre el sofà i la tele, contenta com un gínjol: és feliç.

(Publicat al BonDia el 7 d'abril del 2010)

divendres, 2 d’abril del 2010

Generant electricitat


La nostra filla Laura, una persona de gairebé cinc anys i opinions independents, es va despertar dissabte al matí amb la idea de visitar un museu. Com a nena raonable, expressava certs dubtes sobre les seves possibles reaccions al contingut dels museus que es podrien visitar, però es mostrava animada a experimentar, si l’hi acompanya tota la família. En sentir les meves explicacions sobre la naturalesa variada dels museus existents al món i la necessitat de veure’ls personalment abans de formar-se una impressió definitiva sobre el seu contingut, va decidir que voldria visitar un museu petit que no li quedi lluny de casa, amb moltes coses per aprendre i “feines per fer”. Aprofitant l’inesperat interès infantil per la ciència, a les tres de la tarda érem a les portes del Museu de l’Electricitat de FEDA.

Una de les sorpreses inesperades del Museu de l’Electricitat és la disponibilitat de les visites guiades. La majoria dels museus d’Andorra ofereixen el servei d’audioguia, però l’explicació feta personalment sobrepassa les possibilitats de la tecnologia, tot i que trobo que els vídeos amb els quals compta el museu són de gran qualitat i reflecteixen una visió positiva de futur. El nostre sincer agraïment al nostre guia, el Sr. Jaume Puig, que compta amb gairebé quaranta anys d’experiència de treball a la Central Hidroelèctrica.

La visita ofereix una immersió interessantíssima en la història d’Andorra del segle XX, en la qual FHASA –l’empresa privada que es va convertir en una parapública que coneixem com a FEDA– va tenir un paper important. Els detalls que potser coneixies d’abans, però no posaves en perspectiva adquireixen una importància renovada. Comences a pensar en els fets tan curiosos com per exemple el fet que FHASA es va establir a Andorra amb la idea d’exportar electricitat, i ara mateix importem la major part de l’electricitat que necessitem; el fet que l’aparició de la policia –dels primers set policies, un per parròquia més el cap, per ser exactes– a Andorra es deu a la vaga dels treballadors de FHASA de l’any 1933, durant la qual van intervenir les forces d’ordre pertanyents a la Gendarmeria francesa; el paper que jugaren els coprínceps en els freqüents conflictes entre el Consell General i FHASA: com, per exemple, quan van començar els problemes amb el subministrament elèctric, van ser els coprínceps els qui van decidir que FHASA havia de construir la torre transformadora d’Adrall, i el Consell General havia de pagar les instal·lacions i els interessos un cop acabada la concessió. Durant tots els anys de la seva existència, FHASA no va parar de generar electricitat a l’ambient del vell país pirinenc: l’arribada dels seus primers treballadors va donar començament a l’onada d’immigració que va multiplicar la població per deu en molt poc temps; una gran part de les fotografies d’Andorra del segon terç del segle XX pertanyen a l’arxiu de FHASA; va desenvolupar un pla d’explotació de les aigües d’Andorra molt ambiciós. Per molt o poc que ens agradi la nostra realitat d’avui en dia, controvertida i fascinant, la seva definició en una gran part es deu a FHASA. Una visita al Museu d’Electricitat ens apropa a la nostra història recent.

La part tècnica de la visita és tan curiosa com la part històrica. Aprenem com funcionen els generadors –i els veiem en funcionament. Aprenem fets sobre els llacs de l’Illa, Juclar i Engolasters com a reserves d’aigua de FEDA. Entenem el sentit de l’avís de “perill de mort” quan t’apropes a una torre d’alta tensió: per electrocutar-te, no cal tocar el cable, qualsevol dels conductors naturals –aigua, ferro, alumini– pot atreure l’arc d’electricitat. Per a la nostra filla, la part més atractiva eren “els jocs” –els tallers educatius: la simulació del funcionament d’un salt d’aigua, la magnetita que aguanta mig quilo de pes de ferro amb el seu magnetisme, la generació manual d’electricitat, la demostració que el cos humà és una “pila humana” i altres activitats, diverses i variades.

A la web del Museu llegim que l’edifici en el qual està ubicat “és un bé inventariat dins del patrimoni cultural d’Andorra per la seva arquitectura de granit i per representar la modernització d’Andorra”. És una visita altament recomanable, per a totes les edats i per a les persones interessades en la història de l’energia, en els processos de la seva generació –i en el passat recent d’Andorra, incomprensible si ignorem el paper de FHASA i FEDA en la generació de l’energia que ens ha mogut durant els últims 75 anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 d'abril del 2010)